Crítica
Gainsbourg i Dalí, retrat apassionat
El periodista Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) ens proposa, en la seva primera incursió en el món editorial, una lectura apassionada sobre el cantant i compositor francès Serge Gainsbourg. A partir de l’anècdota d’un apartament propietat de Dalí en què Gainsbourg feia l’amor amb la seva primera dona, Francesc teixeix un relat a mig camí entre el periodisme, la biografia i la narrativa. El resultat és òptim, perquè l’autor dona moltes pistes biogràfiques sobre el creador de La javanaise i la encara avui popular Je t’aime moi non plus, i, a la vegada, aprofundeix en aspectes de l’autèntic Gainsbourg, l’home tímid que va voler escandalitzar el món amb el sexe desinhibit, la subversió dels diners i la lluita contra la censura.
Francesch ens fa partícips de la seva devota afició al monstre, els seus gustos i fílies, l’afinitat i connexió amb Dalí... Fins i tot divertides anècdotes de quan Gala va rebutjar anar a una cita entre Dalí, Gainsbourg i Birkin perquè considerava el cantant massa lleig. La fascinació de Francesch mostra els recorreguts cap al barri de París on va viure els últims anys, els seus veïns i botiguers i la casa de la rue Verneuil, entre el Sena i Saint-Germain, convertida en un monument als grafits. També el cementiri on està enterrat, sempre amb tiquets del metro i bitllets per evocar alguns dels seus temes o actuacions, com quan va cremar-ne un per denunciar un linxament que estava patint per part de l’extrema dreta.
El relat aconsegueix l’empatia amb el lector perquè presenta un personatge tendre, no marcat per la sornegueria que el va fer famós. Recorda quan plorava després de llegir una mala crítica als diaris, l’aspecte de provocador idealitzat i tots els tòpics que el van acompanyar al llarg de la seva existència, truncada per l’enèsim infart de miocardi el 1991, el mateix any en què van caure Freddie Mercury i el seu adorat Miles Davis, que va tenir una relació profunda amb una de les amigues i col·laboradores de Gainsbourg, la cantant Juliette Gréco. Gainsbourg i Dalí, moi non plus és un bon llibre, tant si interessen els protagonistes com pel plantejament d’un viatge iniciàtic cap a la bellesa i la lluita. Francesch ho aconsegueix amb vitalisme i talent.
LA força i delicadesa de bill evans
Només per les extraordinàries fotografies de Jean-Pierre Leloir que acompanyen el llibret del doble compacte ja valdria la pena tenir aquests directes de Bill Evans. Acompanyat del contrabaixista Eddie Gómez i del bateria Marty Morell, cal accentuar que el disc és un esdeveniment perquè es recuperen unes sessions perdudes del trio al famós club de jazz Ronnie Scott de Londres el desembre del 1969. El personatge que els va gravar li va passar al productor de Resonance Zev Feldman, que va oferir un magnífic treball amb les gravacions, i després de comprovar-ne l’autenticitat i vàlua, el van posar a la venda en l’anomenat Record Store Day (‘dia de les botigues de discos’), que se celebra un dissabte d’abril des del 2008 –també té lloc en la jornada de divendres negre (‘black friday’), al novembre–. Tal com recorden els editors, els divuit temes que conformen aquest Evans in England són completament inèdits i demostren l’enorme talent, ja no només de Bill Evans, sinó també de Gómez i Morell: “Sentint la conjunció d’aquests tres músics no és d’estranyar que aquest fos el trio més durador que va tenir el pianista, ja que van estar junts set anys.” Un tresor recuperat dels oceans del jazz.
