Les disset ‘raves’ abans del temple

Jeru­sa­lem és una cate­dral d’espec­ta­cle. Simi­lar a Agost, de Tracy Letts, que el TNC es va atre­vir a pro­gra­mar el 2011/12 (amb una pletòrica Anna Liza­ran). Ara, capi­ta­ne­jats per Julio Man­ri­que a la direcció i Pere Arqui­llué a l’escena, es pre­senta, a través d’uns per­so­nat­ges per­de­dors (que es podrien reconèixer en molts pubs irlan­de­sos, ena­mo­rats de l’excés de la paraula i de la beguda sense fre). L’obra és un cruel retrat d’una soci­e­tat con­tem­porània que viu entre dos pols: el de la pre­tesa lli­ber­tat indi­vi­dual i el de les impo­si­ci­ons soci­als del col·lec­tiu. Tot­hom viu la seva epo­peia sin­gu­lar. Pro­vo­cant feri­des i ridi­cu­lit­zant l’altre extrem. Shakes­pe­are ja va pro­cu­rar bas­tir una crítica mordaç i des­pi­e­tada a Timó d’Ate­nes, pro­vo­cant la boge­ria del pro­ta­go­nista per acce­dir a l’alli­be­ra­ment social. No és ben bé el cas d’aquest Jeru­sa­lem, però. Hi ha una posada en escena molt àgil, una empa­tia directa amb els per­so­nat­ges –tot i que difícil­ment se’ls con­vi­da­ria a casa– i una diversió molt bar­roca, des de la brutícia i el des­con­trol. Pot­ser la pega d’aquesta pro­ducció, que inclou una nota­ble gira en català i que també farà tem­po­rada al febrer a Madrid, i encara un gra­pat de bolos per l’Estat espa­nyol, és que els per­so­nat­ges no tenen gaire evo­lució. La tragèdia es flaira des del minut 1 i no hi ha res que la freni o l’atenuï. Sobre­tot, hi ha una sim­pli­fi­cació dels per­so­nat­ges feme­nins, que no arri­ben a ser ni arquetípics. Sí que hi ha una rave desen­fre­nada que no porta gaire enlloc. L’obra impacta per la posada en escena, i Man­ri­que sap tre­nar bé cada història i con­te­nir l’excés. El pen­sa­ment punk té posat el fre, afor­tu­na­da­ment. Pot­ser la mística queda ofe­gada entre tanta rave, però sí que res­pira enfi­la­dissa la capa­ci­tat de nar­ració oral (de pub irlandès) de John Byron. En aquesta con­tundència fes­tiva, però, s’esva­ei­xen les boi­res i la mística.

L’autor, Jez But­terworth, ense­nya la misèria humana sense pro­cu­rar com­pa­dir-se d’un sol dels seus per­so­nat­ges. Un infern ter­re­nal.