Royo, a l’ombra de Miró
Josep Royo, l’artista que va revolucionar el món dels tapissos i que durant anys en va crear conjuntament amb Miró, diu que està cansat que la seva figura quedi tapada per l’ombra del geni
LA FARINERA
“A més de Miró, per la Farinera de Tarragona van passar altres artistes que van treballar amb Royo, com Tàpies, Guinovart i Palazuelo”TAPAT PER MIRÓ
“El tàndem amb Miró va tapar la producció de Royo i, li agradi o no, haver col·laborat amb un dels déus de l’Olimp artístic l’acompanyarà tota la vida”Si et poses al costat d’un gegant, quedes empetitit. I treballar amb un dels déus de l’Olimp de l’art com és Joan Miró és una sort, però també fa encongir qui té al costat. És la sensació que té l’artista Josep Royo (Barcelona, 1945), que té el goig de tenir signats nombrosos tapissos amb el gran Miró. Van treballar i col·laborar intensament durant anys i són coautors de nombrosos tapissos, però Royo, que s’ha passat mitja vida explicant els detalls d’aquesta relació, diu que ja n’està cansat, “esgotat!”, exclama. Que es vol vindicar com l’artista que va ser i que encara és. No com un ajudant o un artesà al servei del mestre Miró: “Érem dos amics; mai no vam parlar com el cap i l’ajudant, sinó que va ser una col·laboració entre dos artistes, no la d’un artesà amb el professor; jo mai he estat un artesà”, exclama un Royo que, al marge dels treballs que va fer amb Miró, té la seva pròpia obra, tant de tapisseria com de pintura. “Estic cansat d’estar a l’ombra de Miró”, sentencia, tot i confessar la seva estima pel geni: “Miró em va enriquir molt i me’l vaig estimar molt. Ens donàvem consells mútuament. Royo, va tenir sort de trobar Miró, però Miró va tenir sort de trobar Royo”, afegeix.
L’any 2020 serà d’aniversari: farà cinquanta anys del Tapís de Tarragona, el primer que va néixer de la col·laboració entre els dos artistes. L’origen d’aquesta obra és fruit d’una desgràcia: l’any 1966, la filla de Miró, Maria Dolors, va patir un greu accident, quan el seu cotxe va ser envestit al pas a nivell de Mont-roig del Camp, on Miró tenia la seva masia. Va ser atesa pel metge Rafel Orozco i, com a agraïment per les atencions rebudes, el 1970 Miró va fer donació d’aquest tapís elaborat per Royo a l’Hospital de la Creu Roja, del qual Orozco era director. Actualment el tapís es troba exposat al Museu d’Art Modern de Tarragona.
No feia gaire temps que es coneixien. L’any 1969, Miró va voler conèixer Royo després de veure uns tapissos seus que s’exposaven a la Sala Gaspar de Barcelona. El dia que van quedar, en veure un jove de només 24 anys, Miró es va pensar que l’autor d’aquells tapissos innovadors devia ser el seu pare: “Em va dir que a qui volia conèixer era al meu pare; aleshores, els responsables de la galeria li van dir que a qui buscava era a mi, que jo era l’autor dels tapissos”, explica Royo. Va ser l’inici de tot un camí compartit. “Es van entendre aviat”, detalla un altre artista, Josep Maria Rosselló, que en aquests moments està impulsant la celebració dels cinquanta anys del Tapís de Tarragona amb la proposta de diversos actes commemoratius a la ciutat.
Tarragona és la ciutat que Royo i Miró van compartir, tot i que cap dels dos n’era originari. Royo és de Sant Cugat del Vallès, però hi va fer cap per muntar una aula de tapís a l’Escola d’Art. Després d’aquella exposició a la Sala Gaspar de Barcelona, el marxant d’art Aimé Maeght (1906-1981) –que representava l’obra de Miró a les seves galeries de París, Barcelona, Zuric i Nova York–, va fer un contracte a Royo i li va demanar que cerqués un espai a Tarragona on ell i Miró poguessin crear tapissos de grans dimensions. I va trobar una fàbrica de farina de peix a la part baixa de la ciutat, que estava en desús: “Em van dir que hi havia una fàbrica tancada; la vaig anar a veure i era impressionant, amb una llum fantàstica, tot i que feia olor de peix!”, recorda Josep Royo. I és així com l’any 1973, va començar a funcionar la Farinera de Tarragona com a espai de creació artística pel qual no només va passar Miró, sinó molts artistes que van treballar amb Royo, com Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Pablo Palazuelo, entre molts d’altres. Els artistes dissenyaven el tapís amb l’anomenat cartró, i a sobre Royo hi començava la pròpia creació. “Royo procurava que els artistes no es trobessin allà dins i que els treballs d’uns no interferissin en els dels altres”, explica Josep Maria Rosselló, que és autor del volum Miró-Royo. La Farinera de Tarragona, el teler del món (coeditat per la Diputació de Tarragona i Viena Edicions) i que aquesta tardor publicarà un segon llibre sobre la relació dels dos artistes (vegeu la peça annexa).
Hi va haver més tapissos de gran format elaborats conjuntament, com el que es troba a la National Gallery of Art de Washington (1977) i, un tercer, encarregat per la Fundació La Caixa (1980), que conté la ja famosa estrella que va esdevenir el logotip corporatiu de l’entitat bancària.
També va ser a la Farinera on van néixer les anomenades teles cremades de Miró: amb la col·laboració de Royo, Miró cremava les teles pintades amb benzina, perquè l’acció del foc donés forma a l’obra. L’origen de les teles cremades està en uns sobreteixims: “Royo va preparar totes les bases dels sobreteixims i els va posar ben estirats al terra perquè els veiés Miró i els completés. Estaven teixits a mà, amb nusos i unes textures imponents. Miró els va veure, s’hi va passejar i va dir: «Massa perfectes, crema’ls!» Així mateix. Royo ho va entendre molt bé. I aquí va començar la història dels cremats, del rastre del foc sobre les obres”, explica Rosselló.
La Farinera –el lloguer el pagava Aimé Maeght– va estar en funcionament fins a la mort de Miró, el 1983. “Va ser la dècada prodigiosa”, assenyala Rosselló, que destaca com va ser un espai emblemàtic per a l’art contemporani. “A la Farinera venien artistes de Barcelona i d’arreu; es va crear un clima fantàstic”, recorda Royo. De les parets de l’emblemàtica Farinera en van sortir obres de gran importància de nombrosos creadors.
Actualment, l’edifici de la Farinera ja no existeix. Al seu lloc hi ha un bloc de pisos. “Una llàstima, perquè avui hauria estat un espai excepcional”, lamenta Rosselló, que ara proposa la creació d’un espai expositiu –“dedicat en principi a la Farinera, però on s’exposi l’obra d’altres artistes”– en una de les naus industrials que encara queden dempeus a la part baixa. “Si a Lleida hi ha la Panera, per què a Tarragona no hi pot haver la Farinera, amb molt més sentit?”, es pregunta. Rosselló ha fet arribar la seva proposta a l’Ajuntament de Tarragona, a la Diputació i a Creu Roja Tarragona. “Tarragona ho necessita. La ciutat no aprofita el seu potencial”, destaca. De moment, per a l’any que ve, està embastant la commemoració del cinquantè aniversari del Tapís de Tarragona, que podria incloure –els actes encara no estan confirmats– una exposició al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona amb una selecció de la col·lecció de tapissos Le lézard aux plumes d’or de Joan Miró, realitzats per Josep Royo per encàrrec de la família Miró després de la mort del mestre, el 1983.
I és que amb la mort de Miró, Royo va decidir tancar la Farinera, deixar de fer tapissos i dedicar-se només a la pintura, que és on tenia els seus orígens creatius. “Royo va considerar que no tenia sentit continuar amb allò un cop mort Joan Miró. L’absència del mestre feia que tot plegat no tingués sentit”, explica Rosselló. Royo només va accedir a realitzar aquests deu tapissos encarregats per la família de Miró un cop mort l’artista, per als quals va utilitzar com a cartrons deu litografies del geni.
Per Rosselló, Josep Royo “va ser una revolució per al món dels tapissos”. Havia contribuït a la renovació de la Fàbrica de Tapissos Aymat, de Sant Cugat del Vallès, que més endavant es va conèixer com l’Escola Catalana de Tapisseria. Royo va començar a treballar a la fàbrica Aymat als 14 anys. “Allà, però, estava obligat a fer el tapís tradicional, que són uns petitíssims nusos al voltant de l’ordit. Amb el caràcter de Royo, que és com un drac, quan sortia de la fàbrica s’enfilava per les parets. Arribava a casa encès, i allà, amb un bastidor fet de quatre fustots, es venjava: feia un altre tipus de tapís. Amb aquesta venjança, va començar a veure que es podien fer altres coses”, allunyades del tapís tradicional, explica Rosselló. “La venjança de Royo amb el tapís, clandestina, és la que el va portar a realitzar aquests altres tapissos. Miró no volia còpies exactes de les seves obres; volia una altra cosa. No calia que li repetissin l’obra. Deia: «No sent res el tapisser, mentre ho està fent? No li passa res per dins? On és la revolta?» I la revolta la va trobar en Royo. I Royo va trobar una persona amb qui podia treballar i es podien divertir. Hauria pogut passar que no s’haguessin entès, però el tàndem va funcionar. És un cas excepcional”, destaca Rosselló, conscient, també, que aquest tàndem amb Miró “va tapar la producció de Royo”. “Miró forma part de l’Olimp dels artistes, i tota la resta queda per sota; per més que siguin importants, ara i en el seu moment, passen a un segon estadi. És el que li passa a Royo. Ell va col·laborar amb un dels déus de l’Olimp artístic, i això, li agradi o no li agradi, l’acompanyarà tota la vida”. Malgrat això, Josep Royo vol vindicar la seva obra al marge de Miró: “Mai no he deixat la meva pròpia obra i l’he exposat arreu.” Per això, diu, vol començar a deixar de parlar de Miró per: “Començar a parlar de mi.”
Nou llibre sobre Miró i Royo
L’artista Josep M. Rosselló publicarà aquesta tardor un nou llibre sobre la relació entre Joan Miró i Josep Royo. Es titularà Ordit i teixim. Del Tapís de Tarragona a la Farinera de Joan Miró i Josep Royo (Silva), amb pròleg de Rosa Ricomà, exdirectora del Museu d’Art Modern de Tarragona, i epíleg de l’escriptor i gestor cultural Joan Cavallé.