“Hem trigat massa a reconèixer el còmic com una forma d’art”

Fa tres o quatre anys, em vaig posar en contacte amb en Jesús Navarro [director del museu d’art Jaume Morera de Lleida]. No he tingut fills, i quan arribes a una edat, has de fer un pensament sobre què has de fer amb aquest patrimoni que has anat creant al llarg de la teva trajectòria.

És evident: perquè he nascut aquí. Tot i fer la meva carrera a Barcelona, he mantingut el lligam amb Lleida. Sempre hi he fet periòdicament exposicions, i hi he vingut sempre que m’ho han demanat. Hi va haver una experiència prèvia: vam fer una donació, servidor i els companys, de material de Butifarra!.. S’hi havia interessat l’Arxiu Històric de Barcelona, per tal que acollís els originals, i així va ser. A partir d’aquí, vaig pensar que jo podria fer el mateix amb el meu material, i que la meva obra tingués una funció pública.

És molt recent. El còmic va començar molt tímidament a entrar als museus deu fer, com a molt, deu anys. M’emprenya haver de dir-ho, però és així: a Catalunya anem endarrerits en aquest tema. Madrid ho va fer molt bé, amb exposicions i recopilació d’originals al Princesa Sofia. Al Museu de València també han fet coses interessants, però, en canvi, a Catalunya no ens hi hem començat a posar fins ara.

Ho era, no. Ho és. És una potència, i per això és una contradicció que haguem estat tan lents. Com és que a Catalunya, que hem tingut i encara tenim la indústria més potent i la tradició més gran, amb un munt d’autors, anem tan endarrerits?

No ho sé, però és així. La pionera va ser la Trini Tinturé, que en els anys seixanta va marxar de Lleida i va anar a Barcelona a buscar feina i la va trobar treballant a Bruguera. Després vaig venir jo. I a continuació en Gallardo. Ell va marxar també a Barcelona per poder treballar. També tenim en Boldú. Ara està sortint gent jove, i no hem d’oblidar en Cazares, l’Ermengol, en Monyach, en Balasch... Amb el Museu Morera col·laboro en aquesta tasca de reunir els artistes perquè s’hi pugui crear una col·lecció potent.

De petit llegia La família Ulises, El Capitán Trueno, Pulgarcito, Jaimito... i em deia: “Jo vull fer això!” Als 16 anys vaig començar a buscar feina per dedicar-m’hi. A Lleida vaig tenir una petita trajectòria de dissenyador gràfic, a la impremta Artis, però vaig haver de marxar a Barcelona per poder-me dedicar professionalment al món de la historieta. A partir dels anys setanta, vaig començar a publicar en dos llocs: a la revista Oriflama, i en una col·lecció de novel·la gràfica que es deia Almas 12 que avui seria el que anomenaríem de ciència-ficció-social. Amb l’excusa que anaven per l’espai, aprofitava per parlar de dictadures, de com el poder manipula, del tràfic d’armes...

Vaig tenir alguns judicis, però el més fort va ser un procés militar l’any 1978. Va ser per una historieta publicada a la revista El Viejo Topo on la Guàrdia Civil de la postguerra no sortia ben parada. Hi vam estar implicats el guionista Juanjo Sarto i jo. Vam tenir la sort que el comandant que portava el cas no volia complicar-se la vida amb un consell de guerra. Al final tot va acabar en un arrest menor, tancats a casa un temps. Això tres anys després de la mort del dictador i quan se suposava que entràvem en la democràcia.

Depèn dels casos. Del 1971 al 1973, vaig començar a treballar en revistes com Patufet o TBO, però n’hi va haver una de molt interessant que es deia Mata Ratos. Allà una nova generació d’autors vam començar a entrar en el còmic amb una intencionalitat més política, cosa que amb el temps va portar a l’aparició d’El Papus. I jo vaig muntar la revista Butifarra! i l’equip del mateix nom. Aquell projecte va durar gairebé onze anys. Era la primera vegada que a l’Estat es feia servir el còmic com a eina d’anàlisi política i reportatge. Anàvem als barris, entrevistàvem els veïns, preníem notes i després dibuixàvem i escrivíem sobre aquella realitat: barraquisme vertical, carrers sense llum, sense clavegueram... El Butifarra! era denúncia social. Hi col·laboràvem amb les associacions de veïns de Barcelona i l’àrea metropolitana: ells ens explicaven els problemes, i nosaltres els convertíem en historietes.

Suposo que una determinada actitud davant la vida termina impregnant el conjunt de l’obra, però procuro alternar diversos gèneres. En el camp de l’assaig polític destacaria la col·lecció Pasen y vean, i també els anys de cooperació internacional, a l’Amèrica Llatina. A partir de l’any 2000 i coincidint amb un canvi d’estil, inicio una de les etapes que més satisfacció m’ha donat: els homenatges a clàssics de la historieta, amb Silencios, la juventud del Capitán Trueno, Estraperlo y Tranvía ( la Familia Ulises ) o El solar ( els personatges de Bruguera ). Ah,i m’encanta fer novel·la gráfica negra com Llegará el invierno, aquesta amb guió de Pepe Gálvez.

És evident que en l’època franquista, no. A la revista Mata Ratos ho havíem de fer molt dissimulat, entre línies, i ara sembla que hi estem tornant. Multes, judicis a dibuixants com els companys d’El Jueves... La monarquia torna a ser sagrada? O treuen la llei mordassa, o tornem als anys del franquisme.