Crítica
El mirall i la nimfa
Un dels llibres de poesia més intensos que s’ha publicat aquesta temporada és El nus i la flor, d’Enric Casasses. Ho és perquè, a diferència de gran part de l’obra editada anteriorment des que el poeta va ser rescatat a començament dels noranta, conté tot l’univers d’aquest artista total: poemes, proses, reflexions, aforismes, visions, dibuixos i pintures. Des de la coberta del llibre tenim la sensació de totalitat, de calaix de sastre, de l’anarquia en què Casasses es veu plenament reflectit. Hi ha aquesta percepció sobre la realitat: un cafè a la plaça, una passejada juvenil per l’Empordà, un embarbussament, la tipografia o una carta de comiat a Agustín García Calvo.
Casasses ha traginat la seva obra també de manera magistral. Primer als llibres a Empúries, des de La cosa aquella, que ja havia presentat Druïda. Després al fastuós Calç, que va obtenir el premi Carles Riba el 1996. Parada obligatòria va ser també Uh, i altres llibres d’una llarga llista, com ara Bes nagana, en què apuntava referències autobiogràfiques i que vam disfrutar tots els que hem seguit la seva obra. Ara, amb El nus i la flor, Casasses firma un llibre total, que va guanyar el premi de la Crítica. És, així mateix, un llibre d’història perquè ens parla d’una altra realitat, des dels venedors de les seves espardenyes estimades fins a les cançons o poemes més inspirats gairebé forçant el rodolí o formes noves de rimar, que són les de sempre, les que li hem escoltat tota la vida. Té molts moments culminants, com els que dedica a L’Espill: “El llac és imatge, miratge? Vols dir que el mirall de Narcís no és la nimfa?” Davant de girs com el citat a la mitologia i la sensació de ser a prop de l’aire de torna, de la fugacitat de la mateixa poesia, el llibre ens inunda i té la revelació amb les músiques de Daniel Ariño al disc compacte que acompanya l’edició.
“La quasi veu”, la que no diu ni piu apareix quan ens diu que sempre l’ha escoltada i pintar sí que pinta... O quan entra en la conjugació dels verbs i ens clava el “present d’indicatiu” (“Com agafaràs les coses? / Com vinguin. / Com els hi plantaràs cara? / Com pugui. / Com em miraràs, a mi? / Com vulguis.”) per saltar a “l’infinitiu”: “Com més m’estrenys, més m’eixamplo.” El nus i la flor és un excel·lent llibre per endur-te de viatge, perquè t’acompanyi, perquè et faci de veu en off. Casasses, de nou, està immens.
profunditat, calidesa i bellesa
El guitarrista danès Jakob Bro, acompanyat del baixista Thomas Morgan i el bateria Joey Baron, ens ofereix un nou capítol revelador de tota la densitat i lleugeresa del seu art, de control i espontaneïtat en els límits entre el jazz i la música contemporània. Després del magistral Streams, que The New York Times va definir com a “enlluernador”, les sis peces que componen Bay of Rainbows ens dirigeixen cap a aquesta badia, on la pau i la contemplació de la natura s’instal·len en les nostres sensacions. Gravat durant dues nits al Jazz Standard de Nova York, el disc conté un tast de l’univers creatiu de Bro. Amb només 40 anys, el guitarrista danès ha estat col·laborador de llegendes com Paul Motian i Tomasz Stanko.
La revista DownBeat la va encertar quan va sintetitzar el treball de Bro com a “pintures sonores de profunditat, calidesa i bellesa”. Una característica que queda ben palesa en els directes, on el grup entra en trànsit, i on cada peça evoluciona i sorprèn el mateix trio. El mateix Bro ens diu: “Arribar fins al fons és el que realment puc fer amb el meu instrument.” Aquí ho fan amb les sis peces, creant unes atmosferes que commouen i que ens traslladen fins als grans grups que han convertit el segell ECM en el que és.