“El còmic és un testimoni de la nostra història”

En rea­li­tat, no és un pro­blema. El que passa és que durant molts anys cap ins­ti­tució d’art, museu, arxiu o el que sigui, s’hi havia fixat. M’ima­gino que ho con­si­de­ra­ven una forma d’art menor, o alguna cosa rebut­ja­ble. I ara, de sobte, la fun­dació d’Astúries, ha revi­fat l’interès pel còmic. Està bé, perquè bàsica­ment el còmic és un tes­ti­moni d’època molt interes­sant. Més encara el de la nos­tra època, ja que el vam uti­lit­zar per fer una petita denúncia i per expli­car el que pas­sava al car­rer. El còmic va pas­sar a ser un tes­ti­moni molt interes­sant de la història, i com a part de l’art.

No exac­ta­ment. Hi ha haver un tipus de còmic als vui­tanta, que va començar amb El Víbora, i que va tren­car amb el que es feia abans. Allò que es feia abans estava molt influït pel cinema i par­lava de ciència-ficció, de l’oest, i de coses així. Però a par­tir del còmic under­ground ame­ricà es va començar a par­lar del que pas­sava, de la vida real. D’allà neix El Víbora. El que fèiem era par­lar de coses que ens inventàvem, però que d’alguna manera enllaçaven amb la rea­li­tat. No era tant un còmic polític com social. L’èxit que vam tenir és que Franco va morir i tot es va obrir: la música, les dro­gues, la con­tra­cul­tura i els còmics com els que fèiem nosal­tres. Vam ser la veu d’aque­lla gene­ració, que se sen­tia repre­sen­tada per les històries que explicàvem, i per la manera com les explicàvem.

El vaig començar a fer l’any 1977. Ens el van dema­nar per a una revista de música en què havia entrat a tre­ba­llar de maque­tista, encara no sé per què, perquè no en tenia ni idea, de maque­tar, i em van dema­nar que, a més, fes una pàgina il·lus­trada. Vaig començar fent lle­tres de cançons: les il·lus­trava amb dibui­xos, amb una his­to­ri­eta, fins que l’amo de la revista em va dir que seria interes­sant fer un per­so­natge fix. Lla­vors vaig aga­far la història de Makoki, que era un relat d’un fanzín, de Felipe Bon Rayo, que és qui el va escriure. En poc temps va ser un èxit ines­pe­rat. I era una època en què no hi havia inter­net, ni What­sApp, ni res: els fans, si ens deien alguna cosa, era per carta! I de sobte vam tenir un èxit popu­lar molt gran.

Sí, va aga­far tota una gene­ració. L’any 1982 vam fun­dar la revista Makoki.

Durant un temps, les revis­tes fun­ci­o­na­ven molt bé i vam tenir una època de feina regu­lar i esta­ble, però final­ment el còmic va fer una dava­llada i em vaig pas­sar a la premsa, cap als anys noranta. Ja fa trenta anys i escaig anys que soc a La Van­guar­dia, i en altres mit­jans. Fins al 1997, on vaig fer la història del meu pare, de la Guerra Civil, i el 2007, quan vaig fer María y yo. Se n’han fet vuit edi­ci­ons, està traduït a deu idi­o­mes, i el 2015 en vaig fer una segona part: María cum­ple 20 años.

Sí, a par­tir d’aquell moment vaig entrar en el món de la dis­ca­pa­ci­tat, i vaig començar a viat­jar molt, seguint con­ferències i con­gres­sos sobre temes d’autisme arreu del món, apre­nent, i també dibui­xant. També faig tallers per als pares, ja que el dibuix és una gran eina de comu­ni­cació amb les per­so­nes amb autisme. I de viat­ges, n’he fet molts, alguns també rela­ci­o­nats amb la pro­fessió. Vaig ser a l’Índia, al pri­mer fes­ti­val de novel·la gràfica.

Hi ha tot un món de novel·la gràfica allà que en la nos­tra petita Europa des­co­nei­xem com­ple­ta­ment. En tot cas, María y yo va ser un gran èxit, al prin­cipi més en el món de l’autisme que del còmic, perquè explica què sig­ni­fica aquesta situ­ació per a qui la té i per a la família. Però també en el món del còmic. Vaig començar a fer xer­ra­des sobre el tema. El lli­bre va arri­bar a molta gent, a gent que no lle­geix còmic, i és una història molt diver­tida. Des de lla­vors, també faig mate­ri­als de lec­tura fàcil i de suport.

De fet, tinc un pro­jecte, que és exac­ta­ment això: una auto­bi­o­gra­fia. Ja tinc el títol: Cómo ser Gallardo. Parla de la meva car­rera, però a través del dibuix, i també del gir que va fer la meva vida amb l’arri­bada de la María. El còmic no són dibui­xos només per expli­car històries, sinó també per enten­dre les per­so­nes i les situ­a­ci­ons que vivim.

En el taller que faig a molts pares explico que ens tro­bem en un món d’estímuls visu­als, i que a través d’aquest llen­guatge podem arri­bar a totes les per­so­nes, també les que tenen dis­ca­pa­ci­tats. Mireu al vos­tre vol­tant: hi ha pic­to­gra­mes per tot arreu, ens movem gràcies als símbols i als dibui­xos. El dibuix passa per damunt de les llengües, de les cul­tu­res, és uni­ver­sal. Pensa en les vega­des que al llarg del dia et guies per algun dibuix, per exem­ple les senyals de con­duir, o per tro­bar la sor­tida d’un edi­fici o per anar al lavabo d’homes o de dones en un res­tau­rant. Tot són dibui­xos. Quan la paraula no ser­veix, sem­pre ens que­den els dibui­xos per expres­sar-nos, per fer-nos enten­dre, o per enten­dre el que ens vol comu­ni­car l’altre.

No. L’altra cosa que explico als tallers és que això no és impor­tant. El que intento demos­trar a la gent és que el dibuix ser­veix per comu­ni­car més enllà que sàpigues dibui­xar, que tin­guis una tècnica o no. No cal ser pro­fes­si­o­nal. Per exem­ple, la María acon­se­gueix comu­ni­car sense tenir tècnica ni res. El dibuix pot ser una bona eina per als pares, per desem­bos­sar situ­a­ci­ons com­pli­ca­des en què la paraula no ser­veix. En el món de l’autisme, el dibuix és molt més ente­ne­dor que el llen­guatge escrit.

Em va venir a veure en Jesús Navarro, el direc­tor del museu. I amb Lleida, hi estic molt vin­cu­lat. Vaig néixer allà i hi vaig viure fins gai­rebé els 20 anys. Els meus pares són del sud, però jo vaig néixer a Lleida. Vaig anar als Maris­tes i lla­vors ja dibui­xava per tot arreu. Un dia vaig res­pon­dre un exa­men de filo­so­fia amb una his­to­ri­eta. Em van posar un 4,5. “Bon intent”, em va dir el pro­fes­sor. I a par­tir d’aque­lla experiència als Maris­tes vaig fer un còmic, Mis que­ri­dos pro­fe­so­res, que era una sàtira del que vaig viure allà. Me’n bur­lava. D’això, se’n va fer ressò fa poc la premsa, arran del cas d’abu­sos a menors als Maris­tes de Lleida. Un dels per­so­nat­ges era el mossèn que després va ser acu­sat d’abu­sar de menors durant aque­lla època, i jo ja l’havia dibui­xat d’aque­lla manera. No en vaig patir, d’abu­sos, però hi havia aquell rum-rum. Aquells pri­mers anys em van mar­car molt, i va ser ales­ho­res quan vaig deci­dir que havia de dibui­xar.

Ja era hora! Amb el Museu Morera vam arri­bar a un acord, i he fet una donació que intenta expli­car tota la meva car­rera, perquè si el dia de demà algú en vol fer algun estudi, el pugui fer. També amb el MNAC, que hi està tre­ba­llant. Que el còmic entri als museus, em sem­bla bé. Ens ha arri­bat tard. A Cata­lu­nya, a més, tenim una tra­dició molt potent, forma part de l’art popu­lar. Es pot enten­dre millor l’època mirant el còmic i la novel·la gràfica que no pas els lli­bres. Per a mi és la meva fines­tra al món, i la meva sal­vació. I fèiem un còmic que tenia més a veure amb el de la República que amb l’ante­rior a nosal­tres. En gene­ral, a la nos­tra gene­ració ens va pas­sar que ens enteníem millor amb els nos­tres avis que amb els nos­tres pares. Per això vam fer uns per­so­nat­ges que enllaçaven amb el còmic dels anys qua­ranta, sem­pre pro­ta­go­nit­zats per per­de­dors. Als TBO hi ha molta més crítica social que en molts mítings polítics. Nosal­tres vam fer per­so­nat­ges, d’una altra índole, però amb el mateix to. I agra­dava. Quan va sor­tir Víbora, va arri­bar als 40.000 exem­plars. Una cosa impen­sa­ble, avui.