EL PARE DE LES ‘FAKE NEWS’

Roger Ailes va ser el director executiu de Fox News –un canal nord-americà de notícies per cable– des de la seva creació, el 1996, i fins al 2016, quan va haver de dimitir per un escàndol d’assetjament sexual. Ultraconservador, abans havia estat assessor de comunicació dels presidents Nixon i Reagan, i des de la seva posició privilegiada es va convertir en una de les figures més importants dels mitjans de comunicació del país. Ja abans de ser acusat d’abusos sexuals, era un personatge controvertit per la seva línia editorial. Ara, dos anys després de la seva mort als 77 anys, la cadena Showtime l’ha convertit en el protagonista de la minisèrie La voz más alta, una de les sorpreses d’aquest estiu, que es pot veure a Movistar. L’actor que li dona vida és Russell Crowe, amb una interpretació a l’altura del seu canvi físic (espectacular). Crowe omple la pantalla no només per les pròtesis que li han posat, sinó també per la prepotència d’un personatge que sembla que no troba cap mena de límit per a la seva mesquinesa.

La sèrie és indispensable per entendre com funciona el poder dels mitjans de comunicació i fins a quin punt és fàcil manipular les audiències. Si hem de fer cas del que s’hi explica, comparats amb els protagonitzats per Ailes i el seu equip, els casos de manipulació informativa que hem conegut de mitjans espanyols són de simple aficionat. La sèrie està basada en el best-seller The loudest voice in the room, del periodista Gabriel Sherman, que el 2014 ja explicava com Ailes havia assetjat una productora. El llibre, com la sèrie, va més enllà de l’escàndol sexual i mostra la cara més fosca d’un èxit basat a estendre notícies falses i a crear crispació per assegurar el propi benefici polític. Ailes era un home poderós i amb pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el xantatge i les amenaces per defensar la seva idea d’una Amèrica tradicional, republicana i blanca. Conegut pel seu mal geni i les seves declaracions sexistes, racistes i homòfobes, era molt conscient d’allò que agrada a una audiència poc exigent. “Si tens dos homes dalt d’un escenari i un diu que té la solució al conflicte de l’Orient Mitjà, però l’altre empassega i cau al forat de l’orquestra, quin creus que sortirà a les notícies del vespre?” Aquesta frase seva resumeix un estil de fer televisió i explica per què va ser una peça decisiva per a la victòria de Donald Trump, gràcies a la gran maquinària informativa que li va donar suport.

De fet, quan la presentadora Gretchen Carlson el va acusar d’assetjament sexual el 2016 després d’haver estat acomiadada de la cadena per no haver cedit a les seves pressions, Trump va sortir en defensa d’Ailes i va assegurar que el directiu de la Fox era una persona genial i amable.

Aquest tall real de televisió és un dels molts que es poden veure en la sèrie alternats amb la ficció. Precisament, el muntatge trepidant, a part de les caracteritzacions especulars, és un dels punts forts. Tot i això també ha rebut crítiques: per part dels conservadors per motius obvis i per part dels progressistes perquè creuen que s’humanitza massa el personatge, especialment a través de la figura de la seva esposa. Elisabeth Ailes sempre va donar suport al seu marit, malgrat l’allau de dones que es van afegir a la primera denúncia. En qualsevol cas, aquest no és últim cop que Ailes es converteix en protagonista: Nicole Kidman encapçala el repartiment de Bombshell, una pel·lícula que encara s’ha d’estrenar, basada en els mateixos fets: l’única història –la seva– que Ailes no va aconseguir controlar.