Crítica
Algú que parla clar
Najat el Hachmi torna a posar el dit a la nafra en el seu assaig Sempre han parlat per nosaltres, que subtitula amb un explícit Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari. En unes cents planes, Najat desmunta qualsevol argument de la faramalla progressista sobre la comunitat musulmana, el xador i altres formes de submissió de la dona, primera represaliada en una civilització que viu al marge o en regressió del progrés. A més, a Occident s’han trobat uns aliats inesperats, els progres que, en defensa d’un peculiar sentit del respecte, accepten costums absurds que no acceptarien de cap altra casta, religió o minoria. Els trotskistes que van donar suport a Khomeini i a Gaddafi duien el mateix pelatge que els que denuncia El Hachmi al seu assaig.
Des del primer paràgraf, la novel·lista ens diu: “Quan dic llibertat dic dignitat, deixar de sentir-me tancada a la cuina, a la casa, a la família, a la religió o a la tribu. Treure’m del damunt les innombrables mordasses, lleis del silenci, normes ancestrals que em limiten, que fan que la meva existència sigui infinitament més limitada del que podria ser, que em releguen, una vegada i una altra, a ocupar un lloc sense valor, sense importància.”
El Hachmi carrega sense contemplacions contra les que intenten perpetuar l’esclavitud, per exemple, des de la xarxa, on algunes dones insten a assumir la condició de subalternes tant com els intocables imams que continuen la dominació. L’escriptora es rebel·la també contra el bonisme i una part hipòcrita de l’esquerra que adopta una posició afí amb el paternalisme més ranci i masclista del món musulmà, donant via lliure al concepte de l’islam com a religió vertadera i a tots els avenços de la civilització com a imposició colonial: “Els principis universals de la Il·lustració són ara considerats etnocèntrics, colonitzadors i un mecanisme de dominació, de manera que ens n’hem d’inventar uns altres, propis de la nostra cultura i la nostra religió. Resulta difícil no ensopegar amb titulars de l’estil “el feminisme islàmic no és un oxímoron, és una redundància”, o “les dones musulmanes no estem gens oprimides” o “el feminisme és islamòfob” o “el mocador m’allibera”. En un assaig esclaridor, Najat obre un debat que alguns països veïns de l’altra banda del Mediterrani han plantejat: on comença la transigència? I la injustícia que comporta?
Confessions plenes de ritme
Amb només 25 anys, la cantant nord-americana de bebop Veronica Swift ha aportat aire fresc a la interpretació clàssica del jazz. Una vocalista més en un univers comercial de circuït internacional? Sí, però Swift aporta al swing i a la manera d’interpretar un toc distintiu perquè és el jazz en essència. Filla del malaguanyat pianista de jazz Hod O’Brien i de la cèlebre cantant Stephanie Nakasian, Swift va gravar el seu àlbum de debut als nou anys Veronica’s House of Jazz (2004), amb Richie Cole tocant amb la secció rítmica del seu pare. Bregada en festivals i clubs especialitzats, el seu segon disc va aparèixer amb només 13 anys, It’s Great to Be Alive (2007). Confessions és el seu cinquè treball, una obra de consolidació gravat en el selecte segell Mack Avenue. Swift interpreta temes propis i estàndards per ballar, que seria un dels objectius del seu ritme extraordinari, que ens remet d’immediat a l’ambient de Broadway.
Alguns crítics han volgut comparar-la amb Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, però el panorama musical actual és tan opac que caldria recordar el seu cognom, tan literari, i tenir l’oportunitat de veure-la als nostres escenaris per aprendre del seu domini d’una veu tractada com un instrument de precisió.