“No me’n refio, del ‘senyor’ Google”

A l’Avui vaig treballar gairebé en totes les seccions, menys a publicitat. Vaig començar a administració, personal... i vaig estar quinze anys fent de telefonista. A mi, però, sempre m’havia agradat escriure, em feia articles per a mi mateixa, després d’anar al cine o al teatre. Un dia, uns companys em van demanar si podia començar a picar agendes. Després em van oferir la cartellera de cinema. I alguna altra coseta. Era feina que feia fora del meu horari al telèfon, i me la pagaven a part. Els de la redacció veien que els resolia els buits que es produïen. Al final, un redactor em va proposar que fes una entrevista. Més tard, ja em vaig anar oferint jo. Com que pensava que potser a alguns de la redacció els podia contrariar que la telefonista signés articles, em vaig anar inventant pseudònims. Per a música, escrivia com a Ferran Rovira; si parlava de viatges era Mireia Teixidor; la moda la feia la Fanny Cabanes. La de  les festes populars era l’Adela Arqués. Per parlar de regals, Ruda Valentí; d’arts plàstiques, Claudi Reixach... I de teatre, el senyor Carles Amat! Recordo que vaig entrevistar el Pepe Rubianes i li vaig dir: “Estàs parlant amb un noi!” Amb el temps, hi va començar a haver cartes o referències als pseudònims, com si fossin persones reals. Jo, mentrestant, m’imaginava quines eren les seves vides.

_Un senyor bastant estirat, seriós. Però va tenir una aventura amb Mireia Teixidor, la dels viatges, i van marxar un temps a Mallorca.

A mi m’agradaria fer-ho, perquè m’és igual si no surt el meu nom. Jo ho trobo divertit. Al final, tothom sap que són pseudònims meus. Ara, no sé si en Carles Amat voldria escriure articles si no els firmés… Una vegada vaig fer no sé si era una crònica, un festival o una entrevista, no ho recordo bé, i em va sortir un bon article. Em van dir: “Per què no ho firmes tu, aquest cop?” I vaig respondre: “En Carles ha fet tota la vida de negre, i per una vegada que fa una cosa especial, creus que tinc dret a prendre-li?”

La gent necessita que li donis pistes. Ahir [diumenge passat] em va trucar una amiga perquè li recomanés obres de teatre i vaig necessitar mirar la cartellera. Perquè hi ha moltes coses ara, i de diferents estils i per a molts gustos.  Si ets un friqui del teatre, dels que hi va cada dia, ja et fas tu la composició de lloc, però per al públic general, la premsa, la ràdio i la televisió són mitjans imprescindibles. No me’n refiaria jo, encara, del que proposa el senyor Google.

Darrerament, col·laboro amb Teatralnet i acostumo a reproduir el que s’ha dit a la roda de premsa que, en realitat, és el que ens volen comunicar. Com que és un mitjà digital, no tinc el problema de l’espai. A l’Avui sempre se m’acabava de seguida i ara ho disfruto, encara que estan més ben vistos els articles curts. També hi poso opinions dels que han impulsat el muntatge, que expliquen moltes coses... Sí que, si faig crítiques a Recomana, per exemple, miro d’entrar alguna referència de les obres que l’autor o director ha fet abans, per advertir els lectors que no se la poden perdre perquè “tal persona és la que havia fet tal muntatge tan exitós.”

Sí, són una oportunitat magnífica de veure moltes obres en pocs dies, sí. I tant per a la premsa com per al públic. Si hi vas, t’estalvies molta feina perquè necessitaries molts vespres per veure tantes funcions, però també és cert que és millor assessorar-se. Cal estudiar fins i tot les distàncies que hi ha entre una sala i una altra, per tenir suficient temps d’arribar-hi. Falta una mica més d’organització. Als de la premsa ens deixen molt clar quines són les novetats i quines les obres que ja han passat per cartellera. O, si no ho diuen, també ho sabem detectar. Caldria que quedés més clar per als espectadors. El Festival d’Avinyó, que he cobert un grapat d’anys, és el festival ideal perquè sempre convoca les rodes de premsa del programa oficial a la mateixa hora i al mateix lloc. És modèlic. I tot està a prop, i si no ho està, t’hi apropen. A Avinyó és molt clar que el que ha de veure la premsa són estrenes absolutes i són en el programa oficial. Tota la resta, l’off, tot i que també hi ha estrenes, hi són en qualitat de fira, amb la idea que algun programador ho compri per a la temporada. Les obres de l’on d’Avinyó sovint no es tornen a repetir. Són com les desfilades d’alta costura del teatre, on es mostren les tendències.  

Potser fa uns trenta o trenta-cinc anys. Amb el nom de Carles Amat, en deu fer una quinzena. Hi va haver un moment que ho vaig deixar de fer, perquè el nou director es va esglaiar que ho hagués fet durant tant temps. Ja feia anys que no treballava de telefonista i no podia entendre per què m’ho vaig inventar, i amb la connivència de la redacció! Ja m’havia passat la por, encara que… de vegades els trobo a faltar!

Avui ho tenim molt malament per arribar a tot arreu. Cal pensar per a quin mitjà s’escriu i què agrairà més el lector potencial. Tot i que les sales intenten organitzar-se a través d’ADETCA per convocar la premsa, hi ha dies que la concentració és molt gran i no arribem a tot.Llavors fem una relectura de la nota de premsa que envien des del teatre o de la productora o la reproduïm com si fos un comunicat. Preferim anar-hi, però no sempre es pot. 

És cert que molts cops fem bromes i que empatitzes amb ells. Em tracten molt bé, crec que potser m’aprecien i tot. Són molts anys, eh! Un dia em van dir que es notava que m’estimo molt el teatre i crec que també veuen que admiro els actors. Si hi ha alguna obra que no m’agrada, procuro no posicionar-me: em fa massa respecte el teatre per arriscar-me a equivocar-me i perjudicar-los, no crec que en sàpiga prou. La veritat és que jo vaig voler fer teatre, però la vida em va dur a un altre lloc. Vaig estudiar amb l’Anna Rosa Cisquella i en Miquel Periel, és a dir que gairebé vaig viure el naixement de Dagoll Dagom.

Sí, llavors era un noiet de Reus amb rínxols, encara no havia fundat el Lliure. Es pot dir que l’he vist créixer. Fins que va desaparèixer quan va marxar a dirigir altres teatres per Europa, com l’Odéon de París. En el seu retorn al Lliure em preguntava si em reconeixeria com aquella alumna de teatre. De fet, diria que el dia que ho vaig provar, li havien dit abans...

Bé això és una mica de broma que faig. En Lluís és molt seriós i estricte i, de vegades, pot semblar inaccessible, però a la meva primera època, a l’Orfeó de Sants, ens quèiem força bé i parlàvem de París, on jo feia de guia. I semblava que no recordava res. En un moment donat vaig començar a explicar-ho als companys de les rodes de premsa i a dir que això no quedaria així i que em posava el repte de tornar a fer-m’hi amiga. Però entre el rebombori i el Banderas, se me l’han endut i no he tingut temps. Ara bé… vaig aconseguir dues o tres abraçades, eh! Repte superat! Tot això són comentaris de broma(somriu).

_No ho preguntes a la persona adequada, perquè, des que estic al digital que no sé resumir! Però a banda, els polítics, l’economia i el futbol tenen més influències, suposo. Per tant, ho tenim malament, mentre la premsa no sigui cent per cent lliure. Però em puc equivocar, és un món que és molt amunt i no conec. Només faig allò de “ahí lo dejo”.

_Doncs sí, abans només coneixíem els clàssics! Per mi és senzill: tenim autors i autores catalans contemporanis boníssims que estrenen obres noves, properes i que parlen del món actual. I teatres que les programen i ens les apropen. Els que hi havia fa uns anys, o eren de fora o gent inaccessible, per la qual cosa ens fixàvem més amb els actors i les actrius. I ja està, no ho tornaré a fer.

_Doncs, sí. Estic d’acord que ara es reivindica molt la dona com una cosa que estava pendent i el Projecte Vaca ja fa molts anys que ho fa. Gràcies, Jordi, per recordar-ho. Avui, des d’aquí, tots dos les reivindiquem. Els devem molt, van ser les pioneres! 

_No hi entenc gaire, però crec que això ho haurien de tenir en compte a l’hora de fer els pressupostos aquests dels quals parlen tant. Però repeteixo allò que n’hi ha d’altres amb més influència.Ser creador és importantíssim, l’art és vida, ho ha estat sempre. Però per crear s’ha de tenir temps. Si has de fer hores extres a la feina per poder invertir en la creació, no anem bé. Et donaré la resposta de dos que en saben. La consellera Vilallonga, l’altre dia en una roda de premsa, va dir que es cuidaria que no quedés ni un diner al calaix. I també Toni Casares, de la Beckett, va recordar, en complir 30 anys, que quan es va fundar la Beckett una companyia podia llogar un local amb contracte indefinit i treballar-hi. Ara, això és impossible. 

_No, no hi han renunciat. Les ràdios i les televisions són plenes de tertulians que opinen, es programen un munt de tertúlies cada dia als mitjans audiovisuals! I els articles d’opinió de la premsa escrita, també. Ara, sí que és veritat que molts han optat pel Twitter. És un món que no segueixo. Això de limitar l’espai a no sé quants caràcters, no ho sabré fer mai.