“No me’n refio, del ‘senyor’ Google”

A l’Avui vaig tre­ba­llar gai­rebé en totes les sec­ci­ons, menys a publi­ci­tat. Vaig començar a admi­nis­tració, per­so­nal... i vaig estar quinze anys fent de tele­fo­nista. A mi, però, sem­pre m’havia agra­dat escriure, em feia arti­cles per a mi mateixa, després d’anar al cine o al tea­tre. Un dia, uns com­panys em van dema­nar si podia començar a picar agen­des. Després em van ofe­rir la car­te­llera de cinema. I alguna altra coseta. Era feina que feia fora del meu horari al telèfon, i me la paga­ven a part. Els de la redacció veien que els reso­lia els buits que es produïen. Al final, un redac­tor em va pro­po­sar que fes una entre­vista. Més tard, ja em vaig anar ofe­rint jo. Com que pen­sava que pot­ser a alguns de la redacció els podia con­tra­riar que la tele­fo­nista signés arti­cles, em vaig anar inven­tant pseudònims. Per a música, escri­via com a Fer­ran Rovira; si par­lava de viat­ges era Mireia Tei­xi­dor; la moda la feia la Fanny Caba­nes. La de  les fes­tes popu­lars era l’Adela Arqués. Per par­lar de regals, Ruda Valentí; d’arts plàsti­ques, Claudi Rei­xach... I de tea­tre, el senyor Car­les Amat! Recordo que vaig entre­vis­tar el Pepe Rubi­a­nes i li vaig dir: “Estàs par­lant amb un noi!” Amb el temps, hi va començar a haver car­tes o referències als pseudònims, com si fos­sin per­so­nes reals. Jo, men­tres­tant, m’ima­gi­nava qui­nes eren les seves vides.

_Un senyor bas­tant esti­rat, seriós. Però va tenir una aven­tura amb Mireia Tei­xi­dor, la dels viat­ges, i van mar­xar un temps a Mallorca.

A mi m’agra­da­ria fer-ho, perquè m’és igual si no surt el meu nom. Jo ho trobo diver­tit. Al final, tot­hom sap que són pseudònims meus. Ara, no sé si en Car­les Amat vol­dria escriure arti­cles si no els firmés… Una vegada vaig fer no sé si era una crònica, un fes­ti­val o una entre­vista, no ho recordo bé, i em va sor­tir un bon arti­cle. Em van dir: “Per què no ho fir­mes tu, aquest cop?” I vaig res­pon­dre: “En Car­les ha fet tota la vida de negre, i per una vegada que fa una cosa espe­cial, creus que tinc dret a pren­dre-li?”

La gent neces­sita que li donis pis­tes. Ahir [diu­menge pas­sat] em va tru­car una amiga perquè li reco­manés obres de tea­tre i vaig neces­si­tar mirar la car­te­llera. Perquè hi ha mol­tes coses ara, i de dife­rents estils i per a molts gus­tos.  Si ets un fri­qui del tea­tre, dels que hi va cada dia, ja et fas tu la com­po­sició de lloc, però per al públic gene­ral, la premsa, la ràdio i la tele­visió són mit­jans impres­cin­di­bles. No me’n refi­a­ria jo, encara, del que pro­posa el senyor Goo­gle.

Dar­re­ra­ment, col·laboro amb Tea­tral­net i acos­tumo a repro­duir el que s’ha dit a la roda de premsa que, en rea­li­tat, és el que ens volen comu­ni­car. Com que és un mitjà digi­tal, no tinc el pro­blema de l’espai. A l’Avui sem­pre se m’aca­bava de seguida i ara ho dis­fruto, encara que estan més ben vis­tos els arti­cles curts. També hi poso opi­ni­ons dels que han impul­sat el mun­tatge, que expli­quen mol­tes coses... Sí que, si faig crítiques a Reco­mana, per exem­ple, miro d’entrar alguna referència de les obres que l’autor o direc­tor ha fet abans, per adver­tir els lec­tors que no se la poden per­dre perquè “tal per­sona és la que havia fet tal mun­tatge tan exitós.”

Sí, són una opor­tu­ni­tat magnífica de veure mol­tes obres en pocs dies, sí. I tant per a la premsa com per al públic. Si hi vas, t’estal­vies molta feina perquè neces­si­ta­ries molts ves­pres per veure tan­tes fun­ci­ons, però també és cert que és millor asses­so­rar-se. Cal estu­diar fins i tot les distàncies que hi ha entre una sala i una altra, per tenir sufi­ci­ent temps d’arri­bar-hi. Falta una mica més d’orga­nit­zació. Als de la premsa ens dei­xen molt clar qui­nes són les nove­tats i qui­nes les obres que ja han pas­sat per car­te­llera. O, si no ho diuen, també ho sabem detec­tar. Cal­dria que quedés més clar per als espec­ta­dors. El Fes­ti­val d’Avinyó, que he cobert un gra­pat d’anys, és el fes­ti­val ideal perquè sem­pre con­voca les rodes de premsa del pro­grama ofi­cial a la mateixa hora i al mateix lloc. És modèlic. I tot està a prop, i si no ho està, t’hi apro­pen. A Avinyó és molt clar que el que ha de veure la premsa són estre­nes abso­lu­tes i són en el pro­grama ofi­cial. Tota la resta, l’off, tot i que també hi ha estre­nes, hi són en qua­li­tat de fira, amb la idea que algun pro­gra­ma­dor ho com­pri per a la tem­po­rada. Les obres de l’on d’Avinyó sovint no es tor­nen a repe­tir. Són com les des­fi­la­des d’alta cos­tura del tea­tre, on es mos­tren les tendències.  

Pot­ser fa uns trenta o trenta-cinc anys. Amb el nom de Car­les Amat, en deu fer una quin­zena. Hi va haver un moment que ho vaig dei­xar de fer, perquè el nou direc­tor es va esgla­iar que ho hagués fet durant tant temps. Ja feia anys que no tre­ba­llava de tele­fo­nista i no podia enten­dre per què m’ho vaig inven­tar, i amb la con­nivència de la redacció! Ja m’havia pas­sat la por, encara que… de vega­des els trobo a fal­tar!

Avui ho tenim molt mala­ment per arri­bar a tot arreu. Cal pen­sar per a quin mitjà s’escriu i què agrairà més el lec­tor poten­cial. Tot i que les sales inten­ten orga­nit­zar-se a través d’ADETCA per con­vo­car la premsa, hi ha dies que la con­cen­tració és molt gran i no arri­bem a tot.​Llavors fem una relec­tura de la nota de premsa que envien des del tea­tre o de la pro­duc­tora o la reproduïm com si fos un comu­ni­cat. Pre­fe­rim anar-hi, però no sem­pre es pot. 

És cert que molts cops fem bro­mes i que empa­tit­zes amb ells. Em trac­ten molt bé, crec que pot­ser m’apre­cien i tot. Són molts anys, eh! Un dia em van dir que es notava que m’estimo molt el tea­tre i crec que també veuen que admiro els actors. Si hi ha alguna obra que no m’agrada, pro­curo no posi­ci­o­nar-me: em fa massa res­pecte el tea­tre per arris­car-me a equi­vo­car-me i per­ju­di­car-los, no crec que en sàpiga prou. La veri­tat és que jo vaig voler fer tea­tre, però la vida em va dur a un altre lloc. Vaig estu­diar amb l’Anna Rosa Cis­que­lla i en Miquel Periel, és a dir que gai­rebé vaig viure el nai­xe­ment de Dagoll Dagom.

Sí, lla­vors era un noiet de Reus amb rínxols, encara no havia fun­dat el Lliure. Es pot dir que l’he vist créixer. Fins que va des­a­parèixer quan va mar­xar a diri­gir altres tea­tres per Europa, com l’Odéon de París. En el seu retorn al Lliure em pre­gun­tava si em reco­nei­xe­ria com aque­lla alumna de tea­tre. De fet, diria que el dia que ho vaig pro­var, li havien dit abans...

Bé això és una mica de broma que faig. En Lluís és molt seriós i estricte i, de vega­des, pot sem­blar inac­ces­si­ble, però a la meva pri­mera època, a l’Orfeó de Sants, ens quèiem força bé i parlàvem de París, on jo feia de guia. I sem­blava que no recor­dava res. En un moment donat vaig començar a expli­car-ho als com­panys de les rodes de premsa i a dir que això no que­da­ria així i que em posava el repte de tor­nar a fer-m’hi amiga. Però entre el rebom­bori i el Ban­de­ras, se me l’han endut i no he tin­gut temps. Ara bé… vaig acon­se­guir dues o tres abraçades, eh! Repte superat! Tot això són comen­ta­ris de broma(som­riu).

_No ho pre­gun­tes a la per­sona ade­quada, perquè, des que estic al digi­tal que no sé resu­mir! Però a banda, els polítics, l’eco­no­mia i el fut­bol tenen més influències, suposo. Per tant, ho tenim mala­ment, men­tre la premsa no sigui cent per cent lliure. Però em puc equi­vo­car, és un món que és molt amunt i no conec. Només faig allò de “ahí lo dejo”.

_Doncs sí, abans només coneixíem els clàssics! Per mi és sen­zill: tenim autors i auto­res cata­lans con­tem­po­ra­nis boníssims que estre­nen obres noves, pro­pe­res i que par­len del món actual. I tea­tres que les pro­gra­men i ens les apro­pen. Els que hi havia fa uns anys, o eren de fora o gent inac­ces­si­ble, per la qual cosa ens fixàvem més amb els actors i les actrius. I ja està, no ho tor­naré a fer.

_Doncs, sí. Estic d’acord que ara es rei­vin­dica molt la dona com una cosa que estava pen­dent i el Pro­jecte Vaca ja fa molts anys que ho fa. Gràcies, Jordi, per recor­dar-ho. Avui, des d’aquí, tots dos les rei­vin­di­quem. Els devem molt, van ser les pio­ne­res! 

_No hi entenc gaire, però crec que això ho hau­rien de tenir en compte a l’hora de fer els pres­su­pos­tos aquests dels quals par­len tant. Però repe­teixo allò que n’hi ha d’altres amb més influència.​Ser cre­a­dor és impor­tantíssim, l’art és vida, ho ha estat sem­pre. Però per crear s’ha de tenir temps. Si has de fer hores extres a la feina per poder inver­tir en la cre­ació, no anem bé. Et donaré la res­posta de dos que en saben. La con­se­llera Vila­llonga, l’altre dia en una roda de premsa, va dir que es cui­da­ria que no quedés ni un diner al calaix. I també Toni Casa­res, de la Beckett, va recor­dar, en com­plir 30 anys, que quan es va fun­dar la Beckett una com­pa­nyia podia llo­gar un local amb con­tracte inde­fi­nit i tre­ba­llar-hi. Ara, això és impos­si­ble. 

_No, no hi han renun­ciat. Les ràdios i les tele­vi­si­ons són ple­nes de ter­tu­li­ans que opi­nen, es pro­gra­men un munt de tertúlies cada dia als mit­jans audi­o­vi­su­als! I els arti­cles d’opinió de la premsa escrita, també. Ara, sí que és veri­tat que molts han optat pel Twit­ter. És un món que no segueixo. Això de limi­tar l’espai a no sé quants caràcters, no ho sabré fer mai.