“Ja no puc anar a una llibreria”

“No vull anar a una festa on una filera interminable de gent esperi fer-se selfies amb mi. Això ja no és divertit com en els vells temps. Això és feina.” Qui es lamenta és un dels escriptors més populars del món: George R. R. Martin, el creador de les novel·les de Joc de trons. Quan el periodista de The Observer que l’està entrevistant el veu tan queixós, li demana si enyora el temps de l’anonimat: “Yeah, honestly, I do”, exclama Martin: “Ja no puc anar a una llibreria, i això era el que més m’agradava del món. Perdre’m entre els prestatges, llegir unes línies de cada llibre que amuntegava en un racó, descobrir coses que no sabia ni que existien. Ara, quan vaig a una llibreria, em reconeixen en menys de deu minuts i la gent m’envolta. Amb l’èxit guanyes molt, però també perds moltes coses.” Les seves paraules m’han fet recordar quan Javier Tomeo, assegut en una terrassa del passeig de Sant Joan, es lamentava perquè estava condemnat a ser un autor de culte quan el que ell volia era ser un autor de masses. És habitual que els humans no estiguem contents amb el que tenim i desitgem allò que té el veí del costat. En el gremi dels escriptors, aquesta característica s’extrema: hi ha moments de desig d’èxit que voregen la patologia. Amics, amants, editors i agents ja ho pateixen prou i saben com fer teràpia als autors que no es veuen prou recompensats (suggereixo que seria bo incloure una assignatura de psicologia en el màster d’edició de la Pompeu).

Escriure és una feina molt solitària i els lectors no sempre són expansius, però posats a veure-hi avantatges, no hi ha com la fama suau i amable dels autors lleugerament coneguts. El concepte “autor de culte” ja ho diu tot. Tret del dia de Sant Jordi, en què tots ens tornem una mica bojos, l’escriptor, com a màxim, és reconegut dos o tres cops a la vida en un lloc públic, i el lector, encara més de tant en tant, se li apropa per dir-li alguna frase que abans ha meditat perquè sigui mínimament intel·ligent. Mai no és un crit de fan histèric, ni un saltironejar al voltant de l’autor en una mena de dansa nupcial improvisada. Si, a més, aquell dia, per casualitat, el lector porta el llibre del novel·lista en qüestió a la bossa i el treu perquè li signi, és tot un miracle que de ben segur alegra l’escriptor.

Els moments més agradables, però, és quan l’autor descobreix un lector a l’autobús. Té el seu llibre a les mans i l’observa per veure per quina pàgina va, si està prou concentrat, si, ai las!, se saltarà la parada pel poder dels mots. L’autor dubta per uns moments si identificar-se, però manté l’ego a ratlla i no ho fa: el pacte és que la lectura és un acte recollit que no s’ha d’interrompre amb la vulgaritat del famoseig. Digueu-me exagerada si voleu, però hi ha moments sagrats, de culte, en què l’autor ja ha fet la seva feina i ha de desaparèixer a un marge.

Tinc un amic que no vol conèixer mai els escriptors que llegeix, fins i tot tapa les seves fotografies de les solapes perquè no li agrada saber ni com són físicament. Ho fa per experiència: quan els ha conegut sempre l’han decebut, i és lògic. En el moment d’escriure, l’autor està donant el millor de si mateix, està traient el màxim suc a la seva inventiva, emotivitat, expressivitat. Després d’hores i hores de feina, li ha sortit aquella frase que, oh meravella, sona tan natural. En públic, però, no deixa de ser una persona com les altres i, si al damunt, és una persona esquiva o tímida, pot arribar a quedar com un malagradós. Mai estarà a l’altura d’aquell que és quan té el text al davant. Per això és escriptor i no relacions públiques. Des d’aquesta perspectiva, el lament de George R.R. Martin no és falsa modèstia. Es comprèn perfectament.