MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS DEL NEGRE

Que el gènere negre en català gaudeix de bona salut i dona moltes alegries als seus seguidors és un fet en què no cal aprofundir. En tindrem prou amb assenyalar l’allau de festivals i trobades que s’han anat escampant arreu del país, l’aparició de noves veus amb una qualitat més que notable, les nombroses traduccions del millor del gènere en l’àmbit europeu i la consolidació dels autors catalans que fa anys que exploten aquest gènere literari i que ara, fins i tot, es plantegen sortir dels seus límits o explorar-ne els marges sense cap mena de complex. Els seguidors del gènere estan d’enhorabona, però també els que no ho són, que hi poden transitar per trobar-hi obres que s’escapen de les trames i els cànons del gènere i exploren el drama, l’humor i la profunditat psicològica dels personatges; els cadàvers, si n’hi ha, són una simple excusa per parlar-nos de realitats humanes essencials i temes universals.

Lluís Llort (Barcelona, 1966), autor ja d’una dotzena d’obres i una de les veus més respectades i consolidades del gènere, s’havia pres una pausa de tres anys sense publicar i ens va sorprendre el juny passat amb Pes mort, una novel·la breu i intensa que, com algunes de les anteriors, explora els límits del gènere o, més ben dit, tant li fan, els límits, ja que hi dibuixa una sèrie de personatges corrents abocats a un drama trufat d’humor negre. El punt de partida de Pes mort és un empresari obès i bon vivant, client habitual d’un petit restaurant familiar de l’Eixample. L’home és solter i, pel que saben d’ell al restaurant, viu sol. En aquell petit univers casolà de menús de migdia i vins de la casa hi viuen uns personatges corrents, però alhora dotats d’una personalitat pròpia que explotarà en el moment en què la història farà un gir inesperat i es veuran abocats a prendre una cadena de decisions que els portaran cap a situacions absurdes i plenes d’humor negre: el matrimoni madur i amb orgull de petit propietari que porta el restaurant, la neboda amb pírcings que fa de cuinera i que amaga una penitència secreta, el cosí bala perduda que fa de cambrer... Uns personatges que donen a la novel·la un toc teatral, de diàleg i situació, que Llort explica que va escriure d’una tirada. “M’agrada portar la gent normal a situacions extremes”, diu, i afegeix: “Si ho tinc tot preparat, ja sé on vaig i ja no em diverteix escriure.” Sense procediments investigadors ni assassins en sèrie, la novel·la llisca pel terreny de l’absurd i la ironia, lluny dels tòpics del gènere.

Des de França hi ha una autora que explora també els límits del gènere i que aquest any ha publicat, amb traducció en català a Amsterdam. Es tracta de Fred Vargas, que amb Sota els vents de Neptú porta el seu comissari Adamsberg a fer un nou salt mortal i fer-lo perdre encara més en el món de l’instint, el raonament boirós amb l’inconscient i els records onírics. Ben lluny de l’investigador clàssic, Vargas proposa en la seva sèrie històries farcides de llegendes i subconscient desenterrat a cop d’intuïció, i que parlen més de les catacumbes dels individus i del desordre que els habita que no pas de la societat. En aquesta ocasió, Adamsberg es veurà abocat a la tempesta de la gelosia, a naufragar per culpa d’un antic episodi de joventut i a deixar enrere el seu rol d’investigador. Un nou gir que sobrepassa el gènere i el porta a terrenys abissals i poc explorats. Felicitem-nos-en.