Les mirades d’ahir, i també les de demà

Dagoll Dagom rei­vin­dica el dret a tor­nar a ense­nyar, amb repar­ti­ments dife­rents, peces com El Mikado, La nit de Sant Joan i Mar i Cel. De fet, amb la com­pli­ci­tat de Gataro (del Tea­tre Alme­ria) s’han refet en versió off peces com Flor de nit i Poe. Tot això ve a tomb perquè ara s’ha tor­nat a aixe­car el teló de Kràmpack. Tots aquells a qui fa una vin­tena llarga d’anys se’ns va esca­par, ara ens fre­guem les mans. Cal plan­te­jar-se quina és la intenció de recu­pe­rar una obra que ha dei­xat un bon record a la memòria del públic. Perquè llui­tar con­tra l’ombra del record que es miti­fica pot ser molt perillós. Kràmpack va ser l’embrió de Plats bruts, un títol que encara va mag­ni­fi­car més el feno­men. I ara, Pep Anton Muñoz ha deci­dit aga­far-lo per, se suposa, donar-li un altre tomb. Cer­ta­ment, en dues dècades el dilema dels joves és tro­bar un pis (ni que sigui com­par­tit) del qual puguin pagar el llo­guer. I, per tant, hi ha molts ele­ments que lla­vors eren còmics o quo­ti­di­ans que ara sonen a pri­vi­legi o a anacrònics (com la lluita de la pro­ta­go­nista amb els seus xicots, que aca­ben cre­uant a la vorera dels homo­se­xu­als). La fres­cor de la broma del títol (un joc diver­ti­da­ment poca-solta) aguanta molt millor que les rela­ci­ons dels per­so­nat­ges. Com en totes les bones comèdies, el que diver­teix més és el menys inte­grat al grup, que genera una sen­sació de rebuig i que lluita de totes les mane­res pos­si­bles per fer-se esti­mar (la seva desgràcia és el que genera un riure més cínic del públic). Aquest Kràmpack podria ser molt més interes­sant si es bastís sobre la rea­li­tat actual, o si hagués apro­fun­dit en la sor­presa de l’humor negre de l’arren­cada. Però limi­tar-se a repro­duir el qua­dre de fa unes dècades, tot i que dis­treu i diver­teix, demos­tra que a la peça li han pas­sat els anys.

Marc Chor­net ha situat el text sug­ge­ri­dor d’Anna Maria Ricart en un soter­rani a mig pin­tar. El públic es dis­posa a dues ban­des, i queda quasi a tocar; així l’espec­ta­dor té més la sen­sació d’estar mirant secre­ta­ment pel forat del pany. És un lloc ama­gat, de joc permès entre tres noies que estan des­co­brint el risc de pas­sar-se una fulla de gani­vet pel cos. Estan nai­xent a la vida que tena­lla aquest uni­forme d’escola pri­vada, aques­tes lliçons de pro­hi­bir i capar l’experiència per la por que en sur­tin feri­des. El món infan­til de pedaços i pròtesis de Marta Car­rasco s’exposa en aquest espai a mig cons­truir o refor­mar. L’espai, com la llum, com el text, és insi­nu­ant, i deixa racons d’ombra perquè cadascú invo­qui els seus fan­tas­mes. Aque­lla roba, més aviat aspra, que mira d’eli­mi­nar diferències sota una jerar­quia ver­ti­cal domi­nada pels adults, acaba resul­tant porosa amb el joc. Pri­mer són ima­gi­na­ci­ons inno­cents, que evo­quen el joc de la cadira, ima­gi­nar-se com serien en un altre estadi, com­ple­tar la frase que deixa l’amiga a mit­ges... Con­ju­gar el verb en futur i en con­di­ci­o­nal. Contínua­ment. Tan­ma­teix, de mica en mica, perquè el seu cer­vell neces­sita expe­ri­men­tar i tas­tar el risc, van més enllà: robar vi i beure’n més del límit; alter­nar la veu pro­ta­go­nista; dei­xar els llums del mòbil i els mis­sat­ges de veu per des­ta­par una relació pre­sen­cial, humana. Tenen la neces­si­tat d’ima­gi­nar com és el noi, l’home. És una part de la vida que ningú els ha dei­xat tas­tar encara, i juguen a subs­ti­tuir-lo, tot fixant-se en el com­por­ta­ment dels seus pares (que pre­fe­rei­xen men­jar carn en lloc d’ama­ni­des). L’obra va crei­xent en inten­si­tat. Les actrius man­te­nen un joc de mira­des còmplice, uns ulls que bri­llen com si fos la pri­mera vegada de les coses. El públic tem per les vides de les jove­ne­tes que es van expo­sant, sense sor­tir d’un espai apa­rent­ment tan­cat, pro­te­git, segur. Des d’aque­lla cam­bra tan­cada, però, arri­ben a tas­tar brins de lli­ber­tat. I ho fan les tres jun­tes, pas a pas, amb els dub­tes i les inde­ci­si­ons, ara d’una ara de l’altra. Com les flors que s’obren i dei­xen escla­tar els pètals, el seu ritual secret també s’ha d’exe­cu­tar. Com si fos fruit del destí.

Els ves­tu­a­ris cri­da­ners d’aquests dos éssers poden recor­dar l’Espi­nete de fa una gene­ració: no són sufi­ci­ents per convèncer. Cal que tro­bin més jocs i que, sobre­tot, dei­xin d’espan­tar els nens més petits (pot­ser una veu més dolça impo­sa­ria menys temor) i superin el joc pesat de la cana­lla que els estira les banyes. Si no els apor­ten res de nou, és tota una temp­tació que mirin d’interac­tuar-hi fent el bes­ti­ota. Orgos són una pare­lla d’éssers tan estranys com entra­nya­bles que pas­seja pel parc. El seu pelatge i la mirada simpàtica inci­ten a fer-s’hi fotos, a abraçar-los, a seguir les seves pas­ses. Tenen curi­o­si­tat per tot i, de tant en tant, fan una breu core­o­gra­fia. Dels seus cos­sos sobre­sur­ten els ulls amb unes par­pe­lles que s’obren com taron­ges, una boca que fa veure que pro­jecta la veu i unes banyes per l’esquena. Si els més petits, en gene­ral, s’espan­ten, els seus ger­mans tra­pe­lles juguen a esti­rar-los les banyes.

Una peça que res­pira fres­cor i que plan­teja un sen­zill joc de tite­lles clàssic, amb les sor­pre­ses que es van des­ple­gant del teatrí. L’espec­ta­cle sen­zill fun­ci­ona i cap­tiva prou la cana­lla. En part, perquè hi ha una actriu (la que inter­preta la Greta adulta) que con­necta bé amb els més petits i els manté atents. Els tite­lles que no sur­ten mai del seu espai i juguen amb ofici a esca­par-se, ama­gar i donar-se cops de cap a la fusta. No hi ha gar­rots, sinó una bon­dat molt gene­rosa. En poc més de mitja hora, tran­si­ten per l’obra una filera de per­so­nat­ges, a més de la Greta i el Matito (una mena de Pul­ci­ne­lla clàssic, amb més cor que cer­vell): la tieta, el que lloga gan­du­les, el pre­sen­ta­dor de circ, el tauró, el colom i, és clar, la sirena...! La com­pa­nyia manté l’atenció dels pares amb un joc de parau­les dis­pa­rat a molta velo­ci­tat. El dis­sor­tat Matito com­prova el risc de dur massa coses a la platja de la Bar­ce­lo­neta: li pre­nen fins i tot la maleta, el clàssic i diver­tit número de la des­a­pa­rició.

En rea­li­tat, aquest conte ben inten­ci­o­nat i dis­tret és un joc clàssic que diver­teix la cana­lla i que evita violència, dimo­nis i ego­isme. La Greta adulta recorda i dia­loga amb la seva memòria a través dels tite­lles. I, al final, ense­nya una sor­presa màgica pre­ci­osa. La cons­trucció dels ele­ments i els per­so­nat­ges res­pira auten­ti­ci­tat, fet amb serra d’ebe­nista, però en comp­tes de vori i nacre hi ha pet­xi­nes i ros­ques. Brut i des­pu­llat evoca un encant par­ti­cu­lar.

Lali Ayguadé és una balla­rina molt comu­ni­ca­tiva que s’ha for­jat com a coreògrafa alter­nant el car­rer amb la sala. Juga amb una dansa molt oberta, que alterna l’horit­zon­ta­li­tat del terra amb la ver­ti­ca­li­tat dels salts i els grans des­plaçaments. A sala, pro­posa acci­ons corals (Kokoro, Saba, Iuanme). Al car­rer, nor­mal­ment desen­vo­lupa duets, en què sovint prova d’expres­sar la inco­mu­ni­cació. No els importa aixe­car pols al parc (com al Sismògraf, amb De camino al otro i Incógnito) o mirar de ser més íntims, com en aquesta peça. Pot­ser Under­ne­ath és un retall de les inves­ti­ga­ci­ons que va des­car­tar en la cre­ació del seu dar­rer tre­ball de sala, Here (recorda molt el seu prin­cipi, amb una mena de per­sona que aprèn a posar-se dret). Els movi­ments que dibuixa Ayguadé pro­jec­ten línies infi­ni­tes per l’ener­gia amb què es tra­cen. Des­pista, en aquesta ocasió, el joc forçat de voler-se expli­car amb l’altre i al públic fent massa ges­ti­cu­lació que embruta i resulta buida, lamen­ta­ble­ment.