Fúria a la carretera
Fa quaranta anys que es va estrenar Mad Max, amb el subtítol de Salvajes de autopista en la versió que va arribar als nostres cines. Jo tenia 8 anys aleshores i, és clar, tan sols em vaig poder imaginar com de bona devia ser a partir –com tantes d’altres– dels cartells i fotogrames desplegats a la façana del cinema del meu barri. La seva classificació, S, és a dir per a majors de 18 anys, era un mur impenetrable. En aquest cas, no per eròtica, com així classificaven pel·lícules com Emmanuelle (1974) i L’imperi dels sentits (1976), sinó, com es deia literalment, “exclusivament per la violència de les seves escenes”. Una imposició restrictiva que, contràriament al seu supòsit, no feia més que atorgar-li una major aura de culte. Com així va ser.
El Festival de Sitges, que està al cas de tot pel que fa a l’àmbit del gènere fantàstic i la ciència-ficció, no s’ha oblidat pas d’aquesta efemèride, i per a aquesta 52a edició del festival –que arrenca la setmana que ve– ha dedicat el cartell al film (preciós i evocador) i un llibre dedicat a l’explotation italiana de ciència-ficció, tan influenciada per aquesta primera entrega de la saga distòpica més emblemàtica de la història del cine. I això que aquell mateix any 1979 es va estrenar un altre film icònic: Alien, també influent i amb una llarga saga.
Però tornem a Mad Max, que va marcar època; sobretot estèticament i temàtica, amb la seva proposta de mostrar una distopia d’una societat abocada a la barbàrie davant la falta de recursos com gasolina i aliments. Amb un clima apocalíptic que va anar a més a mesura que va avançar la saga. Tot molt postnuclear. I postpunk.
Deserts inacabables i carreteres polsoses, només alterades pel soroll de vehicles singulars i tunejats. Detritus de ferralla assedegats de fuel, conduïts pels supervivents d’una civilització que s’extingeix. Salvatges de la carretera, vestits de cuir, protagonistes d’un neowestern amb una iconografia molt imitada al llarg del temps i depurada en cada seqüela fins al magistral reboot més recent, Mad Max: Fury Road. Tot plegat servit per un nom propi: George Miller, el director de la saga, una rara avis que ho ha donat tot en les quatre pel·lícules protagonitzades per l’agent de policia Max Rockatansky (Mel Gibson, i Tom Hardy en l’última entrega).
I què es pot dir d’aquella violència tan ressaltada pel comitè censurador de l’època? Doncs que vista anys més tard i revisada recentment, amb un mínim de coneixement cinematogràfic, qualsevol s’adona que sí, que és violenta, però més emocionalment que no pas visualment, perquè el saber fer de George Miller prefereix fer ús del pla fora de camp i mostrar, per exemple, una sabata enmig de la carretera si ha d’il·lustrar la cruel mort d’un infant. És a dir, cinema en majúscules.
Destaca, marca de la casa, el seu muntatge nerviós, marcat per un ritme trepidant amb un estil molt particular. I la primera, animada per la banda sonora de Brian May (sí, el de Queen). Potser per això, quan veus un film signat per Miller aliè a la saga de Mad Max sorprèn, per ortodox i clàssic. Mai no va quallar a Hollywood amb les més que correctes L’oli de la vida (1992) i Les bruixes d’Eastwick (1987) i va ser amb el seu retorn a Austràlia quan va tornar a triomfar –amb propostes familiars com Babe, el porquet valent i Happy feet...– i fer prou diners per portar a terme la més gran i meravellosa marcianada que s’hagi pogut veure en els últims anys (amb el permís de David Lynch): Mad Max: Fury Road. Una action movie que no esgota l’energia cinètica que desplega, amb la seva aposta pel moviment perpetu (animat per acrobàcies i persecucions constants). Cine cent per cent que deixa en evidència sagues com Fast & Furious. I que, recordem, tot va començar quan Mel Gibson va emprendre un procés de venjança contra els salvatges d’autopista amb l’emblemàtic V8 Interceptor. Allò sí que era ràpid i furiós!