DOS COPS VÍCTIMA

L’agost del 2008, una jove de 18 anys de Lynnwood, una població nord-americana de l’estat de Washington, va denunciar a la policia haver estat violada per un intrús que havia entrat a la seva habitació mentre dormia. La noia, Marie, tenia un passat complicat, de maltractaments i abusos, i vivia sola en un apartament d’un complex destinat a joves amb necessitat de suport per fer front a la vida adulta. La freda reacció davant del trauma que havia patit va sorprendre una de les mares que l’havia tingut en acolliment, un punt de vista que va acabar desencadenant la desconfiança del seu entorn envers de la història de la violació.

A tot plegat s’hi va afegir el fet que el violador havia estat molt curós i no havia deixat evidències clares a l’escena del crim. Els agents de policia encarregats del cas, convençuts que Marie s’ho havia inventat tot per cridar l’atenció, la van pressionar fins que ella es va desdir de la seva primera declaració i va explicar que potser ho havia somiat. Aquest fet va acabar tenint conseqüències encara més nefastes per a la noia. Tres anys més tard, però, després d’una llarga investigació policial en un altre estat per atrapar un violador en sèrie, es va saber que efectivament Marie havia dit la veritat.

Aquesta commovedora història real s’ha convertit en l’argument de Creedme (Unbelievable), una de les últimes estrenes de Netflix, molt ben acollida per la crítica i també pel públic. El punt de partida és una investigació periodística que van publicar el 2015 els investigadors T. Christian Miller i Ken Armstrong, i que els va valdre el Premi Pulitzer.

El reportatge, com la sèrie, no se centra exclusivament en la tasca policial per aconseguir capturar el dolent oficial –el violador–, sinó que obre la porta a veure fins a quin punt les víctimes de violacions i abusos es poden trobar en una situació d’encara més vulnerabilitat davant del sistema. En el primer capítol, ja veiem amb quina falta d’empatia es tracta la noia traumatitzada, com ha d’anar repetint una vegada i una altra el que li ha passat –un fet que agreuja encara més el trauma–, la pressió que pateix per part dels policies, la poca comprensió del seu entorn i els costos que tot això suposa, no només pel fet d’haver estat violada, sinó perquè contínuament es posa en dubte la seva versió. La interpretació que fa de Marie l’actriu Kaitlyn Dever és impagable, un retrat de confusió, trauma i ràbia que no pot deixar ningú indiferent.

I la indignació de l’espectador va en augment amb el segon capítol, quan es produeix una altra violació i en aquest cas qui ho investiga és una dona. La diferència evident de tracte amb la víctima fa que encara quedi més palesa la humiliació que ha patit Marie. Un contrast que ha reobert el debat sobre els protocols policials i mèdics que s’han de seguir en aquests casos, en què sovint la víctima ho és per partida doble: pel crim i per les situacions que ha de viure si decideix denunciar-lo. Perquè, no ho oblidem, els delictes de caràcter sexual són els únics en què la víctima ha de demostrar que ho és i es poden acabar convertint en un veritable infern (com s’ha demostrat aquí amb el cas de la manada).