Crítica
resistència i forma
Al llarg dels anys, la poesia d’Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960) ha mantingut l’espontaneïtat i no s’ha deixat caçar per les trampes de la literatura ni del mateix llenguatge que sovint ha forçat tant. El desenllaç el podríem trobar en el mateix Desintegrar-se, que va obtenir el premi Cadaqués a Rosa Leveroni. Lluny de presentar-se com un poemari unitari i formalista, el volum és una antologia de tots els interessos de la seva obra, des de cançons i poemes morals que desemboquen en epigrames i aforismes fins a poemes de caràcter més social i polític com l’intitulat Un vals a destemps: “Europa obre la dansa / la Troika obliga a ballar / quan l’economia dansa / s’ha de pagar per valsar / els mercats que pauten el deure / que els cal rendibilitzar / els mercats que pauten el deute / si valsen és per cobrar.” Hi ha, així mateix, altres poemes més del dia a dia, fixats com una fotografia, sovint descriptius d’estats d’ànim en la mateixa percepció de la poesia, com el que ret homenatge a Antonin Artaud: “Com dir / entre el pensar / i el caldre / que el jeure / viu / sentint-se / verb.”
Desintegrar-se està subdividit en cinc seccions, en què la poeta s’interroga sobre el mateix acte de resistència que representa la creació. Ho deixa clar en la cita inicial de Deleuze: “Quina és la relació de l’obra d’art amb la comunicació? Cap! Tanmateix hi ha una afinitat fonamental entre l’obra d’art i l’acte de resistència.” Recordo que quan va començar la crisi, Xargay i el seu enyorat company Carles Hac Mor explicaven que ells podrien fer un curs per defensar-se davant les misèries. La primera eina és la poesia que destensa la pensa, que diu el temps, que fa de balancí i enuncia la deriva. Xargay té clares les funcions i les representa sense perdre l’humor, una fórmula fonamental de com s’ha presentat al món. Les mateixes cites resulten reveladores en els diferents aspectes de la incoherència que proclama: Brossa, Dickinson, Brel, Espriu, Novalis, Mestres Quadreny, Joan Ponç i Gianis Varufakis. Margalida Pons ho condensa a l’epíleg: “Ester Xargay cavil·la sobre el temps d’una manera complexa, que mescla les dues coses, el personal i el públic, el privat i el comunitari. Ho diu ella, que «tot és en el temps!» Ho diu ella, que la lluita es fa en carn i en temps i en text i esforç. Ho diu ella, que tot se’n va bo i fent via pel temps.” Poesia de veritat, que riu i fa broma de les coses essencials.
Clara, diürna i psicodèlica
Deu anys després del començament de la seva carrera en terrenys propicis al blues, Samantha Fish publica un nou disc amb l’alliçonador segell Rounder Records. Samantha entén el seu art com un desafiament, i el nou treball Kill or Be Kind, n’és una bona mostra. Per fer-se una idea The New York Times va qualificar Fish com “una guitarrista de blues impressionant que canta amb un dolç poder” i com “un dels joves talents més prometedors del gènere”. El diari The Kansas City Star, que l’ha seguit des dels seus inicis per clubs i locals de Kansas, va assenyalar que “Samantha Fish ha fet caure la porta del blues patriarcal” i va observar que la jove artista mostra més imaginació i creativitat de la que alguns veterans de blues exhibeixen en el transcurs de les seves carreres. Aquestes sensacions les transmet Fish en una barreja de blues elèctric, en alguns moments psicodèlic, en altres més clar i diürn, però sempre interpretant cada vers i nota amb convicció. Els onze temes del disc mostren estrofes clares i una veu filla de les carreteres i les autopistes immenses del sud. Ben harmònics, parteixen de l’estructura clàssica de compassos i frases amb una instrumentació com a resposta i uns slides de les guitarres extraordinaris.
