Elogi de l’androgínia
Des de la vila empordanesa de Terrades, Elisabet Riera tira endavant un projecte personalíssim: Wunderkammer, un gabinet de curiositats en forma d’editorial que aplega textos d’autors maleïts, dandis i suïcides, o dedicats a temes foscos, com ara l’antologia d’autors freaks que va escriure Rubén Darío i que va titular Los raros, o l’assaig que Julia Kristeva va dedicar a la malenconia. Un dels últims llibres que ha publicat Wunderkammer és Sobre el andrógino, de Joséphin Péladan (1859-1918), creador d’un corrent propi dins la societat esotèrica dels rosacreus i autor del cicle novel·lesc La Décadence latine, format per vint-i-una novel·les, un autor del qual em temo que fins ara no s’havia traduït cap obra ni al català ni al castellà.
Segons Joséphin Péladan, la primera mostra d’art que coneixem és un monstre: l’esfinx de Keops, que té cap d’home, pits de dona i cos de lleó. Per què somriu l’esfinx? Perquè ha reconstituït la unitat primigènia: home i dona alhora (andrògina, doncs), i des d’aquesta completesa contempla un futur il·limitat.
Al llarg dels segles, prossegueix Péladan, l’art occidental ha perseguit l’ideal androgin, si bé on trobem més adolescents esvelts i ambigus és en la cultura grega: n’hi ha prou de reduir les sines de Diana perquè es converteixi en Apol·lo, igual com n’hi ha prou d’arrodonir Apol·lo perquè esdevingui Diana. ¿Podríem establir amb certesa que la cara de la Venus de Milo és femenina? L’ideal grec combina força i agilitat, vigor i consciència. Masculinitzant muses i feminitzant déus s’obté el combinat perfecte: joventut, gràcia i força. Com els grecs, l’autor es resisteix a cedir la bellesa a un sol sexe.
En l’imaginari cristià, la figura andrògina és l’àngel, que adapta el sexe a la funció: femení a l’Anunciació, masculí al Judici Final. “L’àngel no té sexe, tan sols ales. Aliè a la vida orgànica, la seva boca només coneix el somriure i la paraula.” Per l’autor, aquests éssers perfectes són l’única prova del paradís.
Segons Péladan, l’androgin és la síntesi d’un concepte, una manera de representar l’arquetip de la felicitat. És andrògina Joana d’Arc, com ho són també els éssers ambigus que pinten Dante Gabriel Rossetti i Gustave Moreau, a qui nosaltres podríem afegir tantes figures del rock, si més no als inicis de la seva carrera: la virilitat de Grace Jones i Annie Lennox, l’atractiu femení de David Bowie i Kurt Cobain, l’ambigüitat de Patti Smith i Robert Smith, el transvestisme de Marilyn Manson i Lady Gaga. Previsiblement, a Joséphin Péladan li agradaria viure en la nostra època, on l’ambigüitat és més que una moda.
(Si manté el ritme de publicació, abans que s’hagi completat la Sagrada Família, l’editorial Wunderkammer haurà publicat més llibres que no pas cases té Terrades, un poble fins ara conegut pel santuari de la Salut i per la producció de cireres.).