David Bagué i Soler: pensar amb les mans

Destresa, paciència, intel·ligència, sensibilitat, coneixement tàcit i uns estímuls artístics conreats en una casa bohèmia del barri de Gràcia. David Bagué i Soler em rep al seu taller, amb la camisa oberta i el davantal gastat pel temps, i descobreixo tot un món emmarcat en fusta, estris de ferro, vitrines i retalls de diaris que em transporta a un altre espai i temps. M’adono de seguida que és el d’un lutier que té nostàlgia del passat. El seu és un món tan actual com pretèrit, tan necessari com accessori, tan elitista com d’embrutar-se les mans.

Recentment reconegut per la Generalitat de Catalunya, Bagué ve d’una família d’artistes. Quan arribava d’escola, es trobava la mare acompanyant al piano una soprano i el pare dibuixant al cavallet. Aquest ambient bohemi li va inculcar un amor per les arts i una sensibilitat especial. El pare va comprar un violí i, una tarda d’estiu, el David, amb 12 anys, va descobrir quin seria el seu ofici: “Estava sol a casa amb els meus germans, em va picar la curiositat amb l’instrument i el vaig desmuntar del tot. Quan els meus pares van arribar i van veure el violí destrossat van ser visionaris. No van fer res, i amb això ho van fer tot. Vaig saber que seria lutier.” En un moment de renaixement del país, els menestrals vivien una mena d’apocalipsi joiós, a l’estil vienès, i Bagué va aprendre l’ofici visitant aquests tallers de Gràcia i, posteriorment, a Itàlia. “Un ofici es forja, és una qüestió d’actitud”, afirma deixant entreveure el seu esperit humanista que, alhora, el fa pensar amb les mans.

“Si no fos un nostàlgic no podria fer instruments”, em diu: “Fer instruments en l’era de la tecnologia és una cosa plenament absurda. Per poder recrear-me en el pensament del segle XVIII tinc les meves armes: fugir de la tecnologia, de la velocitat a la qual se’ns sotmet i entrar dins del meu univers per preservar-me d’aquesta bogeria.” “La prova és que encara, quan baixo cada dia al taller, la mirada que tinc és la del nen de 12 anys. Això és l’art de viure.” I un ofici és la combinació entre l’emoció i la raó “amb proporcionalitat per no prendre mal, perquè l’emocionalitat desbocada pot dur a la bogeria”.

Per desenvolupar aquest ofici necessites “art per viure, art per emocionar-te per entendre el material”: “Fins i tot per tallar els arbres els has de demanar permís: «Em deixes que et pugui treballar per a una bona causa, emocionar la gent?»” El viatge vital de creació d’instruments no és una qüestió tècnica, però sense la part tècnica no ets lliure. Tanmateix, parla del concepte, del pensament, de la filosofia, de la mística, de l’humanisme, de la transmissió de la tècnica, però adverteix: “El coneixement tàcit te l’endús a la tomba.” S’ha de defensar l’ofici de lutier “amb vehemència perquè és d’alta cultura, i l’única manera que Catalunya se’n sortirà és treballant per aquesta alta cultura”, afirma. El seu ofici és elitista, però, afegeix: “Jo no ho soc, tinc un pensament de menestral i artesà.”

Amb Cosmos Quartet han fet una proposta cultural sense precedents, tenint en compte que: “Tot ha de partir de la societat civil: la burgesia catalana que va ser molt sensible, va invertir en un país del qual encara ens servim.” Per fer els instruments ha hagut d’entendre la personalitat artística de cada músic: “Ens convertim en un quintet, ells quatre i jo, que hi formo part amb una veu pròpia al darrere”, perquè penso que he de donar alguna cosa a la societat.

Finalment, Bagué afirma: “Els que em fan encàrrecs fan un acte de fe absolut en mi”, com Ruggiero Ricci, Leonidas Kavakos, Ulrich Edelmann, Sophie Heinrich, Giuliano Carmignola, Abel Tomàs, Jordi Savall i Wilfried Hedenborg, membre de la secció dels primers violins de la Filharmònica de Viena. Perquè lemes que li escauen són: “De Gràcia al món” i “com més local, més internacional”, que deia Josep Pla.

AINA VEGA

ainavegar@gmail.com