David Bagué i Soler: pensar amb les mans

Des­tresa, paciència, intel·ligència, sen­si­bi­li­tat, conei­xe­ment tàcit i uns estímuls artístics con­re­ats en una casa bohèmia del barri de Gràcia. David Bagué i Soler em rep al seu taller, amb la camisa oberta i el davan­tal gas­tat pel temps, i des­co­breixo tot un món emmar­cat en fusta, estris de ferro, vitri­nes i retalls de dia­ris que em trans­porta a un altre espai i temps. M’adono de seguida que és el d’un lutier que té nostàlgia del pas­sat. El seu és un món tan actual com pretèrit, tan neces­sari com acces­sori, tan eli­tista com d’embru­tar-se les mans.

Recent­ment reco­ne­gut per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Bagué ve d’una família d’artis­tes. Quan arri­bava d’escola, es tro­bava la mare acom­pa­nyant al piano una soprano i el pare dibui­xant al cava­llet. Aquest ambi­ent bohemi li va incul­car un amor per les arts i una sen­si­bi­li­tat espe­cial. El pare va com­prar un violí i, una tarda d’estiu, el David, amb 12 anys, va des­co­brir quin seria el seu ofici: “Estava sol a casa amb els meus ger­mans, em va picar la curi­o­si­tat amb l’ins­tru­ment i el vaig des­mun­tar del tot. Quan els meus pares van arri­bar i van veure el violí des­tros­sat van ser visi­o­na­ris. No van fer res, i amb això ho van fer tot. Vaig saber que seria lutier.” En un moment de renai­xe­ment del país, els menes­trals vivien una mena d’apo­ca­lipsi joiós, a l’estil vienès, i Bagué va apren­dre l’ofici visi­tant aquests tallers de Gràcia i, poste­ri­or­ment, a Itàlia. “Un ofici es forja, és una qüestió d’acti­tud”, afirma dei­xant entre­veure el seu espe­rit huma­nista que, alhora, el fa pen­sar amb les mans.

“Si no fos un nostàlgic no podria fer ins­tru­ments”, em diu: “Fer ins­tru­ments en l’era de la tec­no­lo­gia és una cosa ple­na­ment absurda. Per poder recrear-me en el pen­sa­ment del segle XVIII tinc les meves armes: fugir de la tec­no­lo­gia, de la velo­ci­tat a la qual se’ns sot­met i entrar dins del meu uni­vers per pre­ser­var-me d’aquesta boge­ria.” “La prova és que encara, quan baixo cada dia al taller, la mirada que tinc és la del nen de 12 anys. Això és l’art de viure.” I un ofici és la com­bi­nació entre l’emoció i la raó “amb pro­por­ci­o­na­li­tat per no pren­dre mal, perquè l’emo­ci­o­na­li­tat des­bo­cada pot dur a la boge­ria”.

Per desen­vo­lu­par aquest ofici neces­si­tes “art per viure, art per emo­ci­o­nar-te per enten­dre el mate­rial”: “Fins i tot per tallar els arbres els has de dema­nar permís: «Em dei­xes que et pugui tre­ba­llar per a una bona causa, emo­ci­o­nar la gent?»” El viatge vital de cre­ació d’ins­tru­ments no és una qüestió tècnica, però sense la part tècnica no ets lliure. Tan­ma­teix, parla del con­cepte, del pen­sa­ment, de la filo­so­fia, de la mística, de l’huma­nisme, de la trans­missió de la tècnica, però adver­teix: “El conei­xe­ment tàcit te l’endús a la tomba.” S’ha de defen­sar l’ofici de lutier “amb vehemència perquè és d’alta cul­tura, i l’única manera que Cata­lu­nya se’n sor­tirà és tre­ba­llant per aquesta alta cul­tura”, afirma. El seu ofici és eli­tista, però, afe­geix: “Jo no ho soc, tinc un pen­sa­ment de menes­tral i artesà.”

Amb Cos­mos Quar­tet han fet una pro­posta cul­tu­ral sense pre­ce­dents, tenint en compte que: “Tot ha de par­tir de la soci­e­tat civil: la bur­ge­sia cata­lana que va ser molt sen­si­ble, va inver­tir en un país del qual encara ens ser­vim.” Per fer els ins­tru­ments ha hagut d’enten­dre la per­so­na­li­tat artística de cada músic: “Ens con­ver­tim en un quin­tet, ells qua­tre i jo, que hi formo part amb una veu pròpia al dar­rere”, perquè penso que he de donar alguna cosa a la soci­e­tat.

Final­ment, Bagué afirma: “Els que em fan encàrrecs fan un acte de fe abso­lut en mi”, com Rug­gi­ero Ricci, Leo­ni­das Kavakos, Ulrich Edel­mann, Sop­hie Hein­rich, Giu­li­ano Car­mig­nola, Abel Tomàs, Jordi Savall i Wil­fried Heden­borg, mem­bre de la secció dels pri­mers vio­lins de la Fil­harmònica de Viena. Perquè lemes que li esca­uen són: “De Gràcia al món” i “com més local, més inter­na­ci­o­nal”, que deia Josep Pla.

AINA VEGA

aina­ve­gar@​gmail.​com