L’estil dels anys trenta s’apodera de l’escena

Com es pot tras­lla­dar el gla­mur del Hollywood dels anys trenta als esce­na­ris del segle XXI? “S’ha de man­te­nir la mirada clàssica, però fent un patro­natge i un tall modern”, diu Felype de Lima, el cre­a­dor del ves­tu­ari d’El joven­cito Frankens­tein, l’obra que s’ins­pira en la popu­lar pel·lícula de Mel Bro­oks (a la vegada impreg­nada de l’estil dels antics films de la Uni­ver­sal sobre l’obra de Mary She­lley) i que coin­ci­deix a la car­te­llera bar­ce­lo­nina amb una altra situ­ada en la mateixa època, Muerte en el Nilo. El reco­ne­gut text d’Agatha Chris­tie també va tenir una versió cine­ma­togràfica plena de ros­tres cone­guts com el de Mia Far­row i Bette Davis, després de pas­sar pel tea­tre el 1942, adap­tat per la mateixa autora. “En el nos­tre cas hem vol­gut donar una visió romàntica i poètica de la roba d’aquell temps, sense olor de naf­ta­lina”, explica Víctor Conde, direc­tor i també encar­re­gat del ves­tu­ari amb Ana Garay.

De Lima i Conde estan d’acord que la clau és beure de les fonts estètiques ori­gi­nals per evo­car una època visu­al­ment molt potent, però apro­pant els dis­senys a l’estil con­tem­po­rani, “perquè és la manera que l’espec­ta­dor hi con­necti”. Per això el homes por­ten ves­tits jaqueta molt més ajus­tats del que lla­vors seria accep­ta­ble. El detec­tiu que navega pel Nil i que aquí no és exac­ta­ment Poi­rot, du un esmòquing “que podria ser el de Daniel Craig de Tom Ford en la première de Sky­fall”. I elles llu­ei­xen dis­senys que recor­den els de lamé de Jean Har­low, però amb un gir actual.

Diu Conde que hi ha ves­tits tan actu­als que els han com­prat en boti­gues, com el de la pro­ta­go­nista, Mari­ona Ribas, que direc­tor i actriu han triat junts: “És un dis­seny ele­gant de vellut blau fosc, perquè ens parla de la nit, de la ven­jança, de la lluna...” I és que tant la con­nexió amb el per­so­natge com la part metafòrica hi han de ser pre­sents. “He tre­ba­llat molt amb el ver­mell, to recur­rent dels habi­tants del poble trans­silvà (amb roba ins­pi­rada en l’estil tra­di­ci­o­nal romanès), i que també du Eli­za­beth, la pro­mesa del doc­tor Frankens­tein, perquè és una tona­li­tat viva, potent, que crida l’atenció”, explica Felype de Lima. Hi ha més de 1.000 metres de tei­xit, 250 can­vis de ves­tu­ari (set cada artista) i més de trenta per­ru­ques, tot dis­se­nyat per a l’espec­ta­cle.

Si Igor i el mons­tre neces­si­ten un ves­tit espe­ci­al­ment adap­tat a les pròtesis que por­ten, el d’Eli­za­beth (Marta Ribera) és el més gla­murós, perquè ella actua com si fos una diva del cinema, envol­tada per assis­tents que por­ten la E gra­vada a les gor­res. “Són molt impor­tants les seves saba­tes, que han de ser sofis­ti­ca­des i alhora con­for­ta­bles”, diu Felype d’un per­so­natge que han moder­nit­zat i apo­de­rat, dotant-lo d’una per­so­na­li­tat més excèntrica que en el film, i cap­gi­rant l’escena de la vio­lació per part del mons­tre: “És ella qui el fa seu.” Quan es con­ver­teix en la seva pare­lla adopta un dels looks més impac­tants de la història del cinema: immensa per­ruca amb rajos i cami­sola embe­nada (Bride of Frankens­tein, 1935).

A Muerte en el Nilo també tro­bem una interes­sant cri­ada amb tocs de caba­re­tera, i una jove amb ves­tit pan­taló femení de tweed amb cor­bata, “que a poc a poc s’anirà des­mun­tant, s’obrirà i tren­carà com faran els per­so­nat­ges a mesura que es des­co­beixi la veri­tat”, explica el direc­tor, que s’ha ins­pi­rat tant en la bri­llan­tor deca­dent d’El Gran Gatsby com en el món claus­trofòbic buñuelià d’El ángel exter­mi­na­dor.