Crítica
Poemes dolços i tremendistes
Els poemes de Dolors Miquel (Lleida, 1960) et sacsegen en cada lectura. Enmig d’una poesia flonja, on la majoria no tenen res a dir, Miquel furga en les ferides familiars, en les esquerdes casolanes per ensenyar-nos que l’èpica va més enllà de les batalles i de les gran reivindicacions civils.
Ictiosaure va en aquesta línia cap a les entranyes. És un conjunt unitari de poemes que tenen com a base els fonaments autobiogràfics. Gairebé traumàtics, molts dels poemes topen amb el dolor. El resultat, però, i malgrat el tremendisme d’algunes situacions, és dolç, com si la poeta conjurés els fantasmes amb dosis de lirisme, remei d’amor per a la desesperança, per a la nafra. Al llarg de la ja seva extensa trajectòria, Dolors Miquel ha tingut moments extraordinaris tant en aquesta barreja entre la tradició catalana –que tan bé coneix– com en els ressorts de la cultura popular, que s’adiuen a la perfecció amb la seva manera de narrar situacions per convertir-les en essencialment poètiques: “A tu t’invoco petit germà meu sobre el teu llit de mort. Tirat a sobre, allí deixat, embolicat en draps i més draps i petits vestits de nounat i plorant sempre. Tan petit. Tan allargassat. I petit. Ros com el sol, absurd com les coses que es mouen entre dues fronteres i fan dubtar de tota realitat...” En la invocació cita l’alè de la mort dins les descripcions contundents que la seva poesia ha aconseguit, en rotunda, incontestable, bellesa.
Ictiosaure és un poemari breu, dividit en tres seccions, i crec que és a prop de les principals fites de l’autora, de volums com Llibre dels homes, Gitana roc, Missa pagesa, La dona que mirava la tele i el recent El guant de plàstic rosa. Cito de memòria, perquè Miquel sempre destaca, mai resulta convencional ni es limita a fer de catalaneta neonoucentista o moderna. La poeta mostra les vísceres, et busca el KO com un boxejador sense limitar-se a quedar bé i a sumar guardons.
Ictiosaure recull també impressions de quadern, davant del mar de Torredembarra o enyorats indrets de la seva Lleida natal o de Barcelona. Miquel té en la contemplació moments inspiradíssims, estil Dylan Thomas: “Ventre arrossegat per cavalls de la fúria, ventre llançat a l’estampida dels àngels, ventre-sepulcre de flors per a l’esperma de marit.” Brutal!
Cantar de manera commovedora
Mentre escoltava el darrer àlbum de Jesse Palter, Paper trail, he tingut la sensació de recuperar les grans veus de The Corrs, de la malaguanyada Karen Carpenter o la de poc respectada Natalie Imbruglia. Palter és una vocalista que busca en les balades una concepció musical diferent, entre la cançó, el jazz i la barreja d’estils, que domina sense fer escarafalls. En el seu últim disc, la de Detroit busca l’estat anímic de la seva ciutat deprimida, però ho fa amb esperança i una música vitalista i rebel. Les deu cançons de Paper trail alternen el pop més amable amb una agressivitat al piano, que alguns crítics han volgut comparar amb la commovedora manera de tocar de Carole King, Sarah McLachlan i Sara Bareilles.
Paper trail és un disc que sembla sorgit dels anys seixanta i setanta més cultes, quan l’harmonia havia d’estar acompanyada d’unes lletres que actualment només trobes en els dinosaures o alguns indies de perfil universitari. Jesse Palter ens parla de l’amistat i de les tardes als bars. El seu intimisme evoca una breu i, alhora, llarga carrera bregada en petits locals i pubs musicals. Es nota que ha tocat força, perquè domina els temes com si fossin de llarga trajectòria.
