‘‘Amb una idea, no fas prou”

En tot cas, reso­len man­can­ces que no poden cobrir les pro­gra­ma­ci­ons regu­lats. Per exem­ple, el Tem­po­rada Alta o el Grec per­me­ten gau­dir d’una pro­gra­mació inter­na­ci­o­nal, que és una gran opor­tu­ni­tat tant per als espec­ta­dors com per als artis­tes. En el nos­tre cas, RBLS, va a bus­car un públic que no se soci­a­litza: defen­sem que el tea­tre els reporta bene­fi­cis tant en el seu crei­xe­ment cul­tu­ral com en el per­so­nal i el social. Nosal­tres ofe­rim un marc en el que s’iden­ti­fi­quen fàcil­ment: s’ado­nen que el tea­tre pot ser tan jove i incon­for­mista com ells, arris­cat, nou. Però no crec que els fes­ti­vals detec­tin man­can­ces: símple­ment que hi ha uns tipus de pro­duc­ci­ons que són molt difícils de pro­gra­mar i un fes­ti­val és un meca­nisme idoni.

El TNT [Ter­rassa noves Tendències] els hi pro­cura donar ajuda a a pro­ducció o pre­sen­tar els tre­balls o working pro­gress. Des de RBLS l’apro­pem a un públic que difícil­ment segueix la car­te­llera. Però no sola­ment aquest tipus d’espec­ta­cles: tot el que sigui cre­ació con­tem­porània, diversa, dife­rent, ens interessa.

La difi­cul­tat és que, quan pro­ves d’ofe­rir-lo, els tea­tres ja tenen tota la pro­gra­mació reser­vada (si més no fins al gener). Ho fem al novem­bre perquè és quan més fàcil­ment poden assis­tir els alum­nes d’ins­ti­tuts. A par­tir del gener ja comen­cen les tem­po­ra­des d’exàmens. Sí, calen com­pli­ci­tats. Sens dubte, el pri­mer anys és un repte difícil. Perquè has de convèncer sobre una idea, que encara no s’ha con­cre­tat. Però pot­ser ben aviat podrem repren­dre la intenció ini­cial d’obrir-lo a més d’un tea­tre.

L’any pas­sat vam anar al Tan­ta­ran­tana i ens van rebre amb els braços oberts perquè fem una pro­gra­mació molt coin­ci­dent. Això ens va a favor perquè com­par­tim un públic simi­lar, que els interes­sarà la nos­tra pro­gra­mació. Aquest any, també ani­rem al CCCB, perquè neces­sitàvem un espai escènic més gran per a un dels espec­ta­cles. Si tot va bé, en el futur podria ser un fes­ti­val en què el Tan­ta­ran­tana sigui la seu prin­ci­pal però també s’incor­po­rin altres sales. Ja hi ha sales que ens han dit que estan interes­sa­des a sumar-s’hi.

No és el cas del Tan­ta­ran­tana Ells volien recu­pe­rar OI NÉOI (Els nous), un espec­ta­cle de tea­tre comu­ni­tari que van estre­nar al Grec. Ens va anar molt bé perquè com­pleta les jor­na­des que, pre­ci­sa­ment, par­lem de tea­tre comu­ni­tari. Ells són molt col·labo­ra­dors i ens ho posen molt fàcil. Si hi hagués un disc sol·lici­tat, es bus­ca­ria la manera que pogués sonar bé per a totes les parts.

És cert, Tenim un grup jove. Ells ens aju­den en les cam­pa­nyes pro­mo­ci­o­nals, en la difusió, etcètera. I els dies de fes­ti­val, ate­nen el públic. És molt impor­tant. I, enguany, per exem­ple, són el jurat que repre­senta a RBLS a la 1a Fira de Tea­tre per a Joves que mun­tem, una nove­tat de l’edició. Ells escu­llen els pro­jec­tes que es pre­sen­ta­ran davant les res­pon­sa­bles de pro­gra­mació. I la idea és anar inte­grant-los en altres camps.

Per començar, hem d’anar allà on sabem que estan mínima­ment interes­sats; que no tenen el pre­ju­dici pel tea­tre. La nos­tra capa­ci­tat de fer cam­pa­nya és limi­tada. Mica en mica, anem tro­bant ali­an­ces.

Cal anar adap­tant-lo a les neces­si­tats sense per­dre de vista l’espe­rit ini­cial. Hi ha molta gent que està tre­ba­llant les arts escèniques per a ado­les­cents i joves de manera indi­vi­dual. El que és bonic és que veus que és pos­si­ble arri­bar a enten­dre’ns; cal volun­tat però hi ha mane­res de tro­bar la solució amb ima­gi­nació.

No estic d’acord amb els que diuen que són el públic del futur; ho són del pre­sent. Hi ha molts estu­dis que demos­tren que és molt bene­ficiós l’art per als indi­vi­dus. Encara ho serà més, si acce­deix al tea­tre en el moment del salt cap a adult. Ara, per fi, les Admi­nis­tra­ci­ons, par­len de la neces­si­tat de vin­cu­lar Cul­tura i Edu­cació. Estar en con­tacte amb les arts els dona la capa­ci­tat de desen­vo­lu­par recur­sos per resol­dre els pro­ble­mes que els puguin arri­bar més enda­vant.

Que és con­so­lidi és un estímul, tot i que tin­gui moments esgo­ta­dors. Quan s’acaba una edició ja comen­ces a pen­sar com resoldràs els pro­ble­mes que has tin­gut per a l’any vinent. Vas incor­po­rant nove­tats que hagues­sis fet des de la pri­mera edició , però que no es pot assu­mir per la falta de recur­sos.

Si tots tenen el seu públic, deu ser que va bé. Et sents molt cre­a­tiu quan cons­tru­ei­xes i un fes­ti­val però amb les idees no és sufi­ci­ent. Cal assu­mir una feina de gestió que és tant o més impor­tant com el car­tell final. És un tre­ball que es fa en la inti­mi­tat.

En unes jor­na­des de RBLS vam plan­te­jar com s’havia de tre­ba­llar per faci­li­tar l’accés dels joves al tea­tre, tea­tre, la cre­ació d’un cir­cuit. Les con­clu­si­ons les vam tras­pas­sar a l’equip que està redac­tant el Pla Inte­gral del Tea­tre. D’entrada, sem­bla que hem de valo­rar fei­nes dife­rents: per una banda, atraure el públic però, per l’altra, for­mar a pro­fes­sors dels ins­ti­tuts i per a garan­tir aquesta con­nexió.