Crítica
anàlisi sorneguera de la gran guerra
Amb una prosa tallant que va relatant coses més enllà d’un argument escàs, Éric Vuillard (Lió, 1968) ha conquerit el cor dels lectors francesos i s’ha convertit en guanyador del Goncourt per la seva novel·la L’ordre del dia, traduïda per Edicions 62 en versió de Jordi Martín Lloret, que també ho ha fet amb 14 de juliol i La batalla d’Occident, totes dues publicades aquest any. Sense cedir a les estructures bàsiques de la novel·la, Vuillard prescindeix del diàleg, de la narració i fins i tot del començament, nus i desenllaç per endinsar-nos en una prosa enumerativa en què les descripcions manen. Les seves nouvelles van repassant episodis històrics i ens fan participar en unes reflexions, en què l’el·lipsi del personatge sembla atorgar al lector tot el protagonisme de la corrua de fets per on la narració –per anomenar-la d’alguna manera– viu en un territori a mig camí amb l’assaig, amb resultats, això sí, ben interessants perquè estimulen el plaer de la lectura.
La batalla d’Occident se situa en la Gran Guerra, un altre període traumàtic per als francesos, com ho són la revolució i la presa de la Bastilla a 14 de juliol o diferents interioritats del període nazi a L’ordre del dia. A La batalla d’Occident ens diu: “Fúria sublim de l’home, tan suau, tan eficaç. El contramestre, l’obrer, el comerciant, tots –a part d’alguns patricis circumspectes–, tots van a la guerra amb els ulls embenats, tots avancen amb la mà al cor cap a l’inconcebible.” El desastre és relatat de manera lleugera, ben lluny de l’èpica dels grans mestres com Céline o Cendrars. Vuillard vol mostrar la història des de les raons que van dur la civilització a una apocalipsi, que es repetiria de manera encara més funesta. La distància és més pròpia de Balzac, amb qui manté l’afinitat per una sornegueria que li permet analitzar sense resultar dogmàtic. L’assassinat a Sarajevo de Francesc Ferran d’Àustria, el de Jean Jaurès i les ruïnes que es converteixen en el paisatge de mig món són enumerades per Vuillard en un exercici que demana la cooperació del lector, que es pot sentir tan còmode com llegint un article d’opinió o un reportatge d’una revista històrica. Dins aquesta barreja de gèneres, el novel·lista francès és un as, que ha obert camins on va arribar Balzac.
pràctica comuna exemplar
Només per sentir les balades cool del quartet d’Ethan Iverson ja val la pena tornar a casa després d’un dia tortuós i violent a la ciutat histèrica. En la línia més pura del jazz de la frontera entre els cinquanta i els seixanta del déu Miles Davis, Iverson s’acompanya del trompetista Tom Harrell i de Ben Street al contrabaix i d’Eric McPherson a la bateria. En un directe gravat al temple Village Vanguard de Manhattan, el piano romàntic d’Iverson mostra el to càlid i intimista del quartet, amb el solista Harrell immens. Common pratice és un disc de màxima utilitat perquè aplica la teràpia del jazz que ens permet desconnectar i entrar en dimensions creatives sense abandonar la vida quotidiana. No molesta, no aplica el soroll, sinó que és com l’amic perfecte que et relaxa. La veu melòdica principal de Tom Harrell –votat com a trompetista de l’any el 2018 per l’Associació de Periodistes de Jazz dels EUA– ens permet copsar la vulnerabilitat poètica en la interpretació de trompetista en balades com la que obre el disc, The man I love, i Polka dots and moonbeams, dos dels aspectes més delicats de l’àlbum. Destaca, així mateix, el swing efervescent de la secció rítmica en una combinació que uniria Chopin, Miles i el millor període del jazz.
