El darrer Harold Bloom
M’ha fet molta gràcia observar com tots els diaris van córrer a cobrir la notícia de la mort del gran crític nord-americà el 14 d’octubre passat. S’hi van veure obligats perquè Harold Bloom era tota una celebritat en l’star system de la literatura i la cultura mundial. La veritat és que té molt de mèrit arribar a convertir-te en tot un referent planetari des d’una disciplina tan qüestionada i marginada en el món actual com és la crítica literària.
Tots els comentaristes es van esforçar de valent per reomplir l’espai de l’extensió de les seves cròniques, no per gust, sinó per mera obligació o lluïment personal. La veritat sigui dita, però, si ens atenim al contingut de les peces, ens adonarem que era la segona vegada que el crític veterà moria. Ara ha mort la persona física, però segons les informacions aportades a la pluja d’articles, el crític va morir fa una mica més de dues dècades, quan va publicar una de les seves obres mestres, la gegantina monografia Shakespeare: the invention of the human, l’any 1998. Tots els diaris han repetit els típics tòpics sobre Bloom: el defensor del romanticisme i el cànon, l’investigador del mecanisme de l’“angoixa de la influència”. I la gran majoria s’han deixat un dels seus assaigs més extraordinaris, A map of misreading (1975).
Ningú ha parlat del fet que acabava de coronar la seva carrera publicant el seu darrer llibre, The american canon: literary genius from Emerson to Pynchon. Ara mateix s’està distribuint a les llibreries i als subscriptors de la col·lecció “The Libarary of America”. És una pena que els lectors d’Espanya i Catalunya abandonessin la carrera de Bloom en un moment determinat en lloc de resseguir-la fins al final. Bloom era un vitalista que es renovava i renaixia constantment. No obstant això, aquest gest d’“usar i tirar”, aquest gest de la durada efímera de totes les coses s’ha imposat en la nostra cultura i societat. Utilitzem les coses fins que ens en cansem i després les llencem. Som erràtics i poc constants, i aquesta actitud ens fa perdre moltes coses i tenir una formació plena de forats i llacunes.
En el cas concret de Bloom, això ha significat que hem perdut les seves darreres obres, totes ben interessants. Hem perdut The anatomy of influence. Literature as a way of life (2011), The Daemon Knows: literary greatness and the american sublime (2015) i Possessed by memory: the inward light of criticism (2019). Tres grans obres en què Bloom va fer, sobretot, dues coses. D’una banda, davant la proximitat de la mort, va revisar el seu posicionament com a crític i silenciosament va esmenar moltes equivocacions. I, de l’altra, va evidenciar el profund lligam entre la vida i la literatura produint una original síntesi entre memorialisme i crítica. Una pèrdua absurda, fruit de la dèria de l’efímer.