DE QUÈ ÉS SUPORT EL SUPORT A L’ART?

Abans i tot de l’informalisme, es va plantejar on era el sentit de l’obra d’art: al suport, o al que es volia que presentés o representés? La qüestió era si el contenidor ja era l’obra o si calia afegir-hi una anècdota, una història, una consigna. A l’informalisme s’hi va arribar perquè els artistes volien que el que feien els expressés; perquè per qüestions polítiques (econòmiques o socials) no els era permès. L’informalisme són les línies guerxes i esqueixades, els colors sense solta ni volta, disposats en un espai sense límits reals. Per fer-nos entendre, mirem els primers Tàpies de finals dels cinquanta i principis dels seixanta: obres en què l’artista gairebé no ha fet res més que recollir la proclama, el crit, dels materials (suport de l’obra) que utilitza: portes envellides i mal tractades pels homes i pel temps, estris de la vida quotidiana que han servit per fer més viable el simple viure. (En el fons és el mateix, però en simplicitat i menys conceptuós que la utilització del collage –en el cubisme– o els objectes d’ús real escollits i treballats, o no, intencionalment, per Picasso o Miró.)

L’habilitat artística dels primers temps de la història per reproduir l’entorn era un exercici per donar-nos una imatge –còpia– analíticament manipulable de l’entorn físic natural en què els humans vivíem. Però ara, per a aquesta tasca, tenim la ciència i les tecnologies i aquella activitat manual ha passat a ser l’instrument idoni per expressar el que realment sentim o pensem de l’entorn en què vivim. Quan alguna cosa, un objecte, diu, desvetlla, recorda, es mostra; aquella presència és la forma glaçada de la vida, la lluita, el combat portat a terme pels humans. I això és el que ha decidit fer l’artista que se sent realment representatiu del significat de la història i de la realitat vital dels que vivim.

És per això que l’art ha deixat de ser –com volia inicialment Leonardo da Vinci– l’espill del món concret, per convertir-se en la presència provocadora sensible de les emocions, els sentiments i els desitjos dels que ens trobem, com a autònoms existents, instal·lats en aquest planeta: la terra que ens ho facilita o ens ho nega tot.

Així, l’art ha passat a ser l’expressió sensible del que provoquem, veiem, experimentem al nostre entorn. I l’instrument per concretar-ho i convertir-ho en quelcom present i sensible també per als altres humans són els suports (els objectes i els estris domèstics d’ús) que han sofert, que porten maclada la història real (això per a l’art contemporani) –l’esmentat collage o, com diuen els artistes nord-americans, el combine paintings–, i també els procediments o recursos d’artifici i habilitat o de simple gestualitat d’un creador d’imatges subjectives: del reflex de la realitat a l’emocionalitat dels humans.

La noció d’espai, la que ofereix la realitat visual fisiològica, és una qüestió que pertany a la física matemàtica i geomètrica, però no a la visualitat emocional. L’emoció és una presència sobtada de l’entorn recollida en una pla que ens descriu, ens exposa la nostra actitud davant dels fets. L’emoció no és una combinació d’elements conjuntats objectius, sinó la interrelació de tot plegat en un impacte psíquic que afecta el nostre cervell o, si es vol –en llenguatge clàssic– el nostre cor, que ens fa vibrar, sacsejar i tremolar físicament el cos, però que afecta: una afecció que es dirigeix només a la ment sensible, al que potser Kant volia tractar a la seva Crítica del judici, aquell adonar-se no del que succeïa físicament, mecànicament, sinó del que aquesta realitat física, geològica, mecànica i social provoca als éssers humans.

L’art significaria la presència executiva del que s’ha comprès o incomprès (el fet d’entendre, la intel·ligibilitat) de la vida. L’art seria l’altre reflex de la realitat: el de la possibilitat del que realment passa o es proposa que passi.

És per això que els poders establerts volen controlar les manifestacions artístiques. S’hauria acabat, com va proposar Marcel Duchamp, el recurs a l’art visual com a l’engany permanent. Ep! això no vol dir res contra la fotografia i les fílmiques, que només són una “mostra” –és cert, subjectiva– del que passa.