No ets perfecte

Quan vaig començar a treballar de periodista, fa mil anys (si més no aquesta és la sensació que tinc), hi havia una cosa que es deia codi deontològic. Corria la brama que més valia no tractar el tema del suïcidi de manera explícita perquè era una causa de mort encomanadissa. Així és que quan ens tocava redactar una necrològica no dèiem que tal o tal famós s’havia llançat per la finestra, sinó que ens empescàvem alguna cosa més críptica per no revelar una causa de mort tan poc alliçonadora.

No sé si és cert que això del suïcidi s’encomana. Em sembla que el fet que s’encomani o no ja no preocupa ningú. Ara es publica que aquest o aquell altre s’han tallat les venes amb tota impunitat. Fins i tot, entre els adolescents, hi ha certa moda a l’autolesió i se’n fan tutorials. Aquests nanos veuen de tot.

Potser això que acabo de dir, a segons quines generacions, pot espantar, com si m’hagués sortit una mena de purulència censora. No, simplement és que hem canviat i el que abans es tractava amb cura, ara, es prodiga als quatre vents. Les desgràcies són ideals per a vendre històries i, sempre, sempre, sempre, del que es tracta és de vendre: fer calés.

Hi ha qüestions íntimes de l’ésser humà que difoses pels mitjans, vulguem o no, es tornen espectacle i aquest no és el lloc que els pertoca. Per parlar del suïcidi, del dol, de les violacions, de la por de la malaltia, de la pèrdua d’un fill, dels abusos sexuals... no hi ha com la literatura. Si està ben feta, ens parla a cau d’orella, i ens mostra les vivències d’un altre ésser humà amb qui ens podem identificar, en la intimitat. Si l’escriptor hi ha posat tot l’interès arribarà a una profunditat i honestedat que són impossibles en altres formats. És aquesta la màgia dels llibres: per les mateixes pàgines hi han passat milers de lectors, però tens la sensació que aquell narrador ha escrit aquella confessió només perquè arribi a tu.

No és casualitat que en la societat de l’espectacle hi hagi aquesta revifalla de la literatura confessional. Ho necessitàvem. Hi ha, però, qui se’n queixa, com si el fet que els llibres siguin terapèutics fos un defecte. De fet, s’utilitza l’adjectiu terapèutic amb cert desdeny i una bona dosi de mala llet, com si això volgués dir que ranegen l’autoajuda, que no són prou bons. Sobretot, diuen, ho són els escrits per les dones (quina creu que sempre ens posin al mateix sac).

I què? Quin mal hi ha que un text hagi ajudat un escriptor a entendre’s ell mateix i que, de passada, ajudi els lectors a entendre que el seu mal és compartit? Està força bé que algú et digui, en la serenor d’un text, que no ets una persona estranya si tens ganes de sexe quan acabes de perdre el marit o que no ets un monstre si no suportes un dels teus fills o que no passa res si no et portes bé amb la teva santa mare. En un reality show, aquestes confessions podrien ser una absoluta astracanada emocional, però en una novel·la són reveladores, ens reconcilien amb la nostra part més humana i menys robòtica. Ens recorden que ni som perfectes ni val la pena que perdem el temps intentant-ho.

De vegades em preocupa que la literatura no estigui present en les vides de molta gent que conec i no per una condescendència tronada ni perquè aleshores el negoci (per dir-ne d’alguna manera) se’ns en vagi en orris, sinó perquè una societat en què només els presos llegeixin –ja que no tenen accés a internet– no pot ser sana. És una societat composta per gent que no pot accedir a aquests nivells de coneixement de l’ésser humà, que potser es pensa que el dolor és sempre cosa dels qui fracassen en aquest món de mones que estem construint.