Fins a 25 ‘Lapònies’ a Catalunya
La comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet ultima la gira amb vint-i-cinc funcions més. L’espectacle va arrencar el gener passat i ja suma més de 100 actuacions (prop de 80 al Club Capitol). Molt recomanable per als que saben el ‘secret’ dels Reis d’Orient!
Des d’avui i fins al final de la gira prevista, el 18 d’abril (si més no, segons les dades actuals de la companyia), queden encara vint-i-cinc funcions més de Lapònia, una comèdia tremendament càustica i que ha suportat la calor de l’estiu parlant d’una nit de Reis enmig d’aurores boreals. Un plaer molt recomanable, amb el risc d’aixecar una divertida discussió entre cunyats, a partir d’aquest exemple ben caricaturitzat i amb prou densitat perquè faci repensar el comportament i la convivència amb la família.
És una obra que revela la contradicció de la necessitat de viure entre mentides piadoses o bé de patir per les veritats més frustrants. Cristina Clemente torna al teatre convencional amb la complicitat de Marc Angelet. Plantegen una situació quotidiana vista pel microscopi teatral i que explora situacions dramàtiques per als personatges, però còmiques per als espectadors. La informació se serveix amb comptagotes. S’asseguren començar l’obra dalt de tot perquè ja s’ha produït el cop d’efecte: la cosina finlandesa, de 4 anys, ha advertit el seu cosí de Barcelona, de 5, que el Pare Noel és una enganyifa.El gran repte de l’obra és, doncs, mantenir l’atenció, que no decaigui el ritme a l’hora que es van aportant informacions que desvelen les relacions entre les dues parelles. Les germanes, tant properes durant la infantesa es troben molt distanciades, tant geogràficament com emocionalment. Clemente estira de la família, com ja va fer a Consell familiar, però també a La nostra Champions particular i, fins i tot, Volem anar al Tibidabo.
A Lapònia es percep més d’una cerca a Google (què és una aurora boreal, per exemple), però es fa amb la sinceritat de parlar d’una zona, com a espai més psicològic que real. De tractar els tòpics de l’escola finlandesa. De confrontar tradició i modernitat. Es tracta d’entendre que tots els vestits tenen alguns traus per on s’escola el que hauria de ser el món ideal. El treball dels actors és notable, amb dos excèntrics ben diferents (Meritxell Huertas, que és la que vol reviure la màgia del Nadal a través dels ulls del seu fill, Martí, i Roger Coma, en el paper de finlandès empàtic i alhora estirat, que fuig, aparentment, de caure en la moda consumista). Meritxell Calvo i Manel Sans interpreten el paper dels que volen mediar i tenen la dificultat de dir un secret que podria tornar a tensar la vetllada. Genial el moment en què el personatge que interpreta Calvo projecta la seva tensió partint els torrons. Els àpats de Nadal els carrega el diable!
