Teatre

Fins a 25 ‘Lapònies’ a Catalunya

La comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet ultima la gira amb vint-i-cinc funcions més. L’espectacle va arrencar el gener passat i ja suma més de 100 actuacions (prop de 80 al Club Capitol). Molt recomanable per als que saben el ‘secret’ dels Reis d’Orient!

Des d’avui i fins al final de la gira pre­vista, el 18 d’abril (si més no, segons les dades actu­als de la com­pa­nyia), que­den encara vint-i-cinc fun­ci­ons més de Lapònia, una comèdia tre­men­da­ment càustica i que ha supor­tat la calor de l’estiu par­lant d’una nit de Reis enmig d’auro­res bore­als. Un plaer molt reco­ma­na­ble, amb el risc d’aixe­car una diver­tida dis­cussió entre cunyats, a par­tir d’aquest exem­ple ben cari­ca­tu­rit­zat i amb prou den­si­tat perquè faci repen­sar el com­por­ta­ment i la con­vivència amb la família.

És una obra que revela la con­tra­dicció de la neces­si­tat de viure entre men­ti­des pia­do­ses o bé de patir per les veri­tats més frus­trants. Cris­tina Cle­mente torna al tea­tre con­ven­ci­o­nal amb la com­pli­ci­tat de Marc Ange­let. Plan­te­gen una situ­ació quo­ti­di­ana vista pel micros­copi tea­tral i que explora situ­a­ci­ons dramàtiques per als per­so­nat­ges, però còmiques per als espec­ta­dors. La infor­mació se ser­veix amb comp­ta­go­tes. S’asse­gu­ren començar l’obra dalt de tot perquè ja s’ha produït el cop d’efecte: la cosina fin­lan­desa, de 4 anys, ha adver­tit el seu cosí de Bar­ce­lona, de 5, que el Pare Noel és una enga­nyifa.El gran repte de l’obra és, doncs, man­te­nir l’atenció, que no decai­gui el ritme a l’hora que es van apor­tant infor­ma­ci­ons que des­ve­len les rela­ci­ons entre les dues pare­lles. Les ger­ma­nes, tant pro­pe­res durant la infan­tesa es tro­ben molt dis­tan­ci­a­des, tant geogràfica­ment com emo­ci­o­nal­ment. Cle­mente estira de la família, com ja va fer a Con­sell fami­liar, però també a La nos­tra Cham­pi­ons par­ti­cu­lar i, fins i tot, Volem anar al Tibi­dabo.

A Lapònia es per­cep més d’una cerca a Goo­gle (què és una aurora boreal, per exem­ple), però es fa amb la sin­ce­ri­tat de par­lar d’una zona, com a espai més psi­cològic que real. De trac­tar els tòpics de l’escola fin­lan­desa. De con­fron­tar tra­dició i moder­ni­tat. Es tracta d’enten­dre que tots els ves­tits tenen alguns traus per on s’escola el que hau­ria de ser el món ideal. El tre­ball dels actors és nota­ble, amb dos excèntrics ben dife­rents (Merit­xell Huer­tas, que és la que vol reviure la màgia del Nadal a través dels ulls del seu fill, Martí, i Roger Coma, en el paper de fin­landès empàtic i alhora esti­rat, que fuig, apa­rent­ment, de caure en la moda con­su­mista). Merit­xell Calvo i Manel Sans inter­pre­ten el paper dels que volen mediar i tenen la difi­cul­tat de dir un secret que podria tor­nar a ten­sar la vet­llada. Genial el moment en què el per­so­natge que inter­preta Calvo pro­jecta la seva tensió par­tint els tor­rons. Els àpats de Nadal els car­rega el dia­ble!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.