Passió per l’art

Qui no coneix Daniel Giralt-Miracle en el món de la cultura del país? L’Ajuntament de Barcelona ha atorgat la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a aquest crític i historiador de l’art que ha contribuït enormement a la recuperació i posada en valor del patrimoni de la ciutat de Barcelona amb la dedicació a la interpretació d’Antoni Gaudí. Ell va tenir cura de l’Any Gaudí 2002, que va associar per sempre el nom de Gaudí i Barcelona arreu del món, des d’una mirada neta, científica, que n’ha permès una lectura universal per a totes les persones que visiten la ciutat.

No obstant això, en Daniel Giralt-Miracle ha fet molt més que això. Darrere del seu bagatge hi ha l’experiència de cinquanta anys de contactes personals amb arquitectes, dissenyadors, galeristes, artesans, col·leccionistes i tota cuca viva en el món de l’art. El Daniel va créixer a l’ombra del seu pare, Ricard Giralt-Miracle (1911-1994), grafista d’alt nivell creatiu, que als tallers de Filograf imprimia les targetes de Tàpies, Miró i Foix, els llibres de la seva editorial PEN, les maculatures de Tharrats o donava forma a un innovador alfabet Gaudí. Daniel en va heretar l’amabilitat i el bon fer i la passió per l’art d’avantguarda i pel disseny que el pare Giralt ja havia cultivat abans de la Guerra Civil comprant el D’ací i d’allà i revistes de disseny alemanyes com Gebrauchsgraphik.

La seva mirada escodrinyadora ha guiat la seva labor com a crític de l’art, sempre amb bones paraules i actitud constructiva. La seva inquietud i passió per les noves tecnologies, per tot el que s’esdevé de nou en el món de l’art, l’han ajudat ha renovar el llenguatge de la crítica i a abandonar la buida retòrica que omplia les pàgines de crítica d’art durant el franquisme. A Destino va substituir Joan Perucho i José Corredor-Matheos i hi va publicar la seva primera crònica sobre Francesc Todó. Es va entusiasmar per l’art cinètic i va batejar amb el nom de MENTE (Muestra Española de Nuevas Tendencias Estéticas, 1968-1970) el grup d’artistes que es van aixoplugar en aquest corrent. La seva formació filosòfica, artística i de comunicació el va encarar cap a la divulgació de l’art d’avantguarda, amb escrits i exposicions que va posar al servei del país quan va ser nomenat cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1982-1987).

Tanmateix, la seva carrera va fer un tomb quan va aconsellar comprar la Pedrera i en va esdevenir director de la fundació per poc temps. Allà va poder dur a terme més endavant la gran exposició AC. Avantguardes a Catalunya (1906-1939), recuperar les golfes de l’edifici com a Espai Gaudí i començar a empènyer el que va ser l’Any Gaudí que rellançaria la ciutat de Barcelona. L’exposició Gaudí. La recerca de la forma (2002) al Tinell va desconnectar la figura de Gaudí dels tabernacles modernistes per connectar-lo amb les teories de la forma, amb l’estructura i la geometria interna de la seva arquitectura, despullant-lo de la narrativa que el relacionava exclusivament amb l’organicisme de la natura.

A ell li devem el seguiment del projecte arquitectònic del MACBA, amb Richard Meier i el primer projecte. La fotografia, les arts decoratives, el cartellisme, el disseny gràfic i industrial són camps infinits de treball per a Daniel Giralt-Miracle, a qui devem els primers anys de les pàgines d’art del diari Avui i a qui jo agraeixo la confiança del seu traspàs el 1982, que em va permetre créixer i desenvolupar-me com a crítica d’art.