Crítica
escopinada letal
Boris Vian és un d’aquells personatges mítics que va passar per la postguerra parisenca com un far il·luminador en els diferents àmbits culturals que va tocar: la música, la poesia i també la novel·la negra. En l’ambient existencialista de Saint-Germain-des-Prés, Vian regnava, es feia fotos amb les figures intel·lectuals i esdevenia un personatge que ha superat les seves conegudes novel·les i discos. Tal com reconeixen els editors de Comanegra –que presenten una fantàstica versió de l’escriptor Adrià Pujol– ningú es va imaginar quan va aparèixer el 1946 que Escopiré sobre la vostra tomba, signada amb el pseudònim de Vernon Sullivan, seria el títol més emblemàtic de l’artista. Alguns la recordem dels anys de la Transició, quan Júcar la va presentar amb una portada tan inquietant com la dels llibres de William Burroughs del mateix catàleg. L’argument és senzill, perquè presenta la venjança que un noi negre de pell blanca es decideix a tramar després que el seu germà fos linxat per haver mantingut relacions amb una noia blanca d’un poble americà. Com aquelles pel·lícules en què tots celebràvem quan els dolents eren liquidats, els lectors de l’època vam viure intensament la crueltat del protagonista, Lee Anderson, dins d’una trama fosca i violenta, farcida de pederàstia i necrofília. No hi havia espai per als sentimentalismes ni la pietat: els fatxes havien de patir les conseqüències dels seus actes salvatges. En un polar estrictament de gènere, però amb molta ideologia llibertària per sota, Vian es va entretenir amb la narració, que va carregar d’uns diàlegs tallants i esfereïdors, fins a convertir la història en una caricatura de les grans novel·les criminals americanes. Diríem que va obrir la via cap als experimentalismes dins d’un gènere que es començava a subvertir. Res va ser igual a partir d’Escopiré sobre la vostra tomba, ni la mateixa obra d’un escriptor tan singular com Vian. Ningú diria que s’avançava dècades al que després faria Jean-Patrick Manchette, entre d’altres derivats del situacionisme i del Maig del 68. Tampoc s’imaginaven que Vian –que tindria relació amb Miles Davis i altres estrelles del jazz negre americà– s’avançaria als Malcolm X i els Panteres Negres. Com una paradoxa més del destí, Boris Vian va morir d’un atac de cor mentre veia l’adaptació cinematogràfica de la seva obra el 1959.
el tresor d’un coltrane inèdit
Els arxius no ens deixen mai de sorprendre, sobretot als incondicionals de l’edat daurada del jazz. En aquest cas es ressusciten els temes d’una de les grans llegendes, el saxofonista John Coltrane. Per situar-nos en aquest Blue World, hem de viatjar fins al 1964, quan l’imprevisible Coltrane es va decidir a fer la banda sonora de la pel·lícula canadenca Le chat dans le sac, de Gilles Groulx, emblemàtic realitzador que havia militant en el moviment automatista francocanadenc, vinculat al surrealisme. A començament de l’estiu del 1964, Trane es va presentar amb la seva banda post-Miles, és a dir, McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (contrabaix) i Elvin Jones (bateria), als estudis Van Gelder. Van gravar vuit temes, vuit balades, de les quals el director del film només va utilitzar poc més de nou minuts. La pel·lícula va esdevenir de culte, però la gravació es perdria fins a un rescat que ens mostra un Trane en el màxim esplendor de la seva carrera, amb un grup afinadíssim. Tenim un quartet que practica un jazz elegant, en la pura essència cool, sense els excessos ni els bucles en què el mateix saxofonista es perdia sovint. Blue World no és una raresa per a estudiosos i historiadors, sinó el testimoni del millor Coltrane. Un luxe!
