0
Teatre
15 novembre 2019 21.00 h

NATÀLIA CHOCARRO

CRÍTICA DE DANSA

“Ja ho deia Calvino!”

PAPER IMPRESCINDIBLE
“Necessitem les arts per enfortir-nos, i la crítica hi contribueix”
NOVA MIRADA
“La crítica sentenciadora d’abans ha donat pas a la multiplicitat de què ens parlava Italo Calvino”

La crítica és un tipus d’infor­mació que acos­tuma a cau­sar molt res­pecte entre les com­pa­nyies i (en menor mesura, a Cata­lu­nya) els pro­duc­tors. Davant la seva des­a­pa­rició gene­ra­lit­zada als mit­jans con­ven­ci­o­nals, Cho­carro demana res­pon­sa­bi­li­tat als lec­tors que la tro­ben a fal­tar.

Què pas­sa­ria si no hi hagués crítica? És un ele­ment extern a l’espec­ta­cle.
La crítica és una eina de comu­ni­cació que es pro­posa pro­moure i tes­ti­mo­niar una mani­fes­tació artística que acom­pleix –com tots sabem– una funció social. Amb la lec­tura d’una crítica, l’espec­ta­dor es con­ver­teix en “por­ta­dor” d’uns atri­buts amb què, coin­ci­dint o no, se situa al llin­dar que limita els dos mons. En certa manera és com la famosa novel·la de George Pérec La vida, manual d’ús, en què l’escrip­tor ela­bora històries dins d’històries i crea dife­rents nivells de lec­tura...
Els mit­jans escrits han aban­do­nat, majo­ritària­ment, la crítica. Ara ocupa un lloc més resi­dual que abans de la crisi....
Efec­ti­va­ment, la crítica ha des­a­pa­re­gut de bona part de la premsa escrita i ho fa –i això és el més pre­o­cu­pant– sense fer cap fressa. En aquesta situ­ació, cal­dria que refle­xionéssim per tal de tro­bar pos­si­bles res­pos­tes. Al meu enten­dre, la glo­ba­lit­zació i la imme­di­a­tesa mediàtica del món tec­nològic han “engo­lit” cer­tes for­mes de conei­xe­ment que reque­rien una atenció més pau­sada. Amb això no vull dir que hagin des­a­pa­re­gut, han estat subs­tituïdes o trans­for­ma­des. D’altra banda, con­si­dero que els espec­ta­dors també tenen una res­pon­sa­bi­li­tat, i hau­rien de recla­mar una major atenció als mit­jans, tots en som res­pon­sa­bles en major o menor mesura...
Hi ha una con­fusió entre la pres­cripció i la crítica.  Molts mit­jans han deci­dit arra­co­nar la crítica i només dedi­car-se a reco­ma­nar.  Sense haver d’enfron­tar-se amb pos­si­bles anun­ci­ants...
Torno al que comen­tava ante­ri­or­ment, la reco­ma­nació està molt bé i ha de cobrir unes neces­si­tats con­cre­tes, si bé té poc o res a veure amb la crítica, però. Com bé asse­nya­les, la situ­ació que tra­ves­sen bona part dels mit­jans de comu­ni­cació agreuja, encara més, la situ­ació, ja que no obli­dem que sovint els grans equi­pa­ments –públics o pri­vats– són els prin­ci­pals cli­ents de la secció de cul­tura...
Les xar­xes soci­als fan que quan una obra no agrada, sim­ple­ment, no se’n facin retuits. Els canals de difusió són molt menors. En rea­li­tat, però, és per­vers. Perquè una pro­duc­tora amb recur­sos podrà col·locar molt més un espec­ta­cle dis­cret a les xar­xes que no pas una sala emer­gent un mun­tatge preciós...
Sí, és clar, amb les xar­xes soci­als passa el mateix, amb l’agreu­jant que tenen la capa­ci­tat de mul­ti­pli­car-se per mil en qüestió de segons...
Avui els blogs han demo­cra­tit­zat la capa­ci­tat de donar l’opinió, però fan molt més com­pli­cat tenir uns refe­rents clars, unes opi­ni­ons con­tras­ta­des...
Total­ment d’acord, els blogs són canals de comu­ni­cació oberts en què podem tro­bar refle­xi­ons i anàlisis de dife­rents nivells de conei­xe­ment, així doncs, màxima res­pon­sa­bi­li­tat per a l’usu­ari...
És bo poten­ciar el sen­tit crític de l’espec­ta­dor. Perquè pot sor­tir empi­pat d’un espec­ta­cle, però molt més feliç d’una peça amb la qual hagi con­nec­tat. És com posar més o menys sal a un plat...
Entenc la crítica des d’aquest mateix punt de vista, i aquí és on rau, per mi, la seva sig­ni­fi­cació. La crítica bas­cula entre el conei­xe­ment de la dis­ci­plina i les per­cep­ci­ons, entre la meto­do­lo­gia i les emo­ci­ons que tota mani­fes­tació artística conté. La crítica és un pas­sadís infi­nit de por­tes translúcides de vidre on la nos­tra mirada i el seu bagatge per­me­ten tras­pas­sar el llin­dar…
Fins a quin punt és bo per a l’espec­ta­dor conèixer els crítics. Que ells siguin el far en què fon­de­gen el vai­xell...
L’apro­pa­ment entre el crític, el públic i el coreògraf és quel­com habi­tual en alguns cen­tres de dansa, una experiència que per­met posar en comú tots aquells ele­ments que for­men part del procés cre­a­tiu. Aquesta ini­ci­a­tiva és molt enri­qui­dora per a totes les parts impli­ca­des.
La crítica, abans, era molt més con­clo­ent. Ara es donen opi­ni­ons pro­cu­rant posar en valor els espec­ta­cles. La crítica ja no sen­ten­cia, sinó que exposa un punt de vista extern.
Efec­ti­va­ment, en certa manera la crítica categòrica i sen­ten­ci­a­dora d’abans ha donat pas a una altra manera de fer que tracta de cons­truir el dis­curs obrint-se a altres dis­ci­pli­nes i refe­rents plàstics. El món con­tem­po­rani és mul­ti­dis­ci­pli­nari i trans­ver­sal, una gran xarxa de cir­cuits inter­con­nec­tats, la mul­ti­pli­ci­tat de la qual ens par­lava Italo Cal­vino.
El pro­fes­si­o­nal crític no viu de la crítica. Això fa que con­vis­qui amb altres fei­nes. És una opor­tu­ni­tat per vin­cu­lar, en el seu cas, les arts plàsti­ques amb la dansa. 
El fet que la meva pro­fessió sigui la d’his­to­ri­a­dora de l’art i que em dedi­qui a l’art con­tem­po­rani és quel­com enri­qui­dor ja que, com et deia, em per­met esta­blir con­ne­xi­ons entre dis­ci­pli­nes artísti­ques en què l’espe­ci­fi­ci­tat pròpia nodreix el con­junt...
Com es pot vin­cu­lar el movi­ment amb les arts plàsti­ques estàtiques? Quina importància hi ha que la crítica doni uns refe­rents per faci­li­tar una línia de com­prensió a l’espec­ta­dor?
La dansa i l’art con­tem­po­rani veuen d’unes matei­xes fonts. El des­as­sos­sec en què es troba immers l’ésser humà després de la Segona Guerra Mun­dial, la cai­guda de les grans veri­tats, com l’estat, la nació o la religió, dei­xen l’home orfe de valors i refe­rents, i cal, ales­ho­res, tren­car amb tot allò esta­blert –la des­cons­trucció– per tal de tor­nar a con­fi­gu­rar un nou entorn, que és exac­ta­ment el que fan les avant­guar­des. La dansa, com l’art, neces­sita, així, tren­car amb qual­se­vol empre­so­na­ment per cons­truir des d’un nou posi­ci­o­na­ment…
Avui els refe­rents mar­quen molt el bagatge cul­tu­ral d’un crític. Això fa que con­necti millor amb els que com­par­tei­xen aquest bagatge, que va del món plàstic al filosòfic o a les sèries de tele­visió... Fins a quin punt un crític es deixa con­ta­giar per la veu cre­a­dora de l’artista?
El crític, com l’artista, és per­me­a­ble a tot allò que l’envolta; com més han vist els nos­tres ulls, més aprèn la mirada... El crític actua com a emis­sor; com més conei­xe­ment té, més pot afi­nar en la seva inter­pre­tació...
Una crítica és una opinió d’una cre­ació. També ha de per­se­guir un codi cre­a­tiu que el vin­culi amb la core­o­gra­fia?
El codi cre­a­tiu és quel­com sub­jec­tiu, que s’ha anat for­jant amb la mirada. El fet de conèixer la tra­jectòria d’un coreògraf o d’una com­pa­nyia ens atorga un bagatge del qual és impos­si­ble des­pren­dre’s, per això esdevé una cosa necessària. La crítica actua com a tre­ball de camp que ens per­met com­pren­dre i sen­tir allò que els cre­a­dors ens trans­me­ten. En el conei­xe­ment de les arts escèniques i de l’art en gene­ral es troba la nos­tra existència, la nos­tra manera de rela­ci­o­nar-nos amb els altres, les nos­tres pors i els nos­tres tri­omfs... Neces­si­tem les arts per enfor­tir-nos, i la crítica hi con­tri­bu­eix.

JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

de perfil

Des de fa pocs mesos, és la firma de referència a El Punt Avui de la crítica de dansa. És prudent en les seves valoracions i sempre enllaça amb línies de fuga que es desplacen cap a la literatura o, sobretot, les arts plàstiques. Persona propositiva, sempre procura d’arribar a tot. Se la veu disfrutar amb el que veu i amb el que escriu. Té una mirada lúcida sobre la crítica i posa deures tant als lectors (que potser no van a veure espectacles) com al públic i als crítics en particular. Ho fa sense imposicions, amb un raonament clar que cau pel seu propi pes. Aquesta és la penúltima entrevista de la sèrie Bambolines, que s’acabarà amb l’arribada del 2020, amb què hem volgut fer evident que darrere els espectacles hi ha molta més gent treballant, a banda de l’autor, el director i els intèrprets. Arriba just quan Tiago Rodrigues va fer un homenatge als apuntadors a Sopro, al Temporada Alta. Bambolines va començar entrevistant l’apuntador del Liceu, precisament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a