Naufragis diversos

El llibre de Carles Duarte Naufragis està encapçalat per una imatge de Guido Dettoni, autor també de les onze que dialoguen amb els divuit poemes de la primera part del recull, la que dona nom al llibre; es tracta d’il·lustracions realitzades a partir de fotografies d’albades i postes de sol fetes per Duarte mateix. Una segona secció, “Ressons”, comprèn quinze poemes, però no hi ha un gran canvi en el modus scribendi i en la temàtica respecte a la primera. En realitat, Carles Duarte acostuma a ser fidel a uns mateixos tipus de composició: els versos no solen ser gaire llargs i el poema es desenvolupa a còpia de juxtaposició de diversos nuclis subtemàtics, sense que acabi de predominar-ne cap. D’aquesta manera, refusa qualsevol efectisme en la conclusió, també perquè hi preval el suggeriment. Quan Ernest Farrés qualificà la poesia de Duarte de “seriosa, ponderada, mediterrània” es devia referir a una actitud finalment reflexiva, malgrat els molts elements sensorials, i a un to allunyat tant del crit com del xiuxiueig.

Tots els poemes són autònoms, encara que, en la majoria, s’hi barregin els mateixos elements i s’hi faci servir un lèxic força paregut. Carles Duarte defuig el lirisme i l’expressió massa sentimental i emotiva. Potser per això preval al llarg de Naufragis un tractament del temps no pas elegíac: el poeta hi recalca el que té de continuïtat entre el silenci d’abans de néixer i el de després de morir, bo i reivindicant la memòria, l’amor i el present. El mot llum apareix moltes més vegades que les ombres i el seu camp semàntic. El darrer poema de la primera part sintetitza prou bé l’opinió del poeta pel que fa a aquesta dualitat entre la claror i la foscor, sense eludir, però, el dolor i la dificultat del nostre viure.

Probablement, és a Naufragis on, juntament amb Alba de vespre i altres poemes, el poeta barceloní introdueix amb més freqüència el pas del temps. Tot i això, continuem trobant-hi trets característics de tota la seva trajectòria. Per exemple, la natura hi té un paper destacat com a suport al tema del poema o, fins i tot, com a motiu principal o únic: les composicions dedicades a Montserrat, a la Morera de Montsant i a Cadaqués ho corroboren. Amb tot, la descripció del paisatge que hom admira no exclou les al·lusions al temps. “Dins del buit / ressonen paraules oblidades. / Emergim del passat”, acaba el poema a la Morera.

La reflexió sobre el llenguatge poètic és bastant rara, i palesa igualment els dubtes de l’autor sobre la seva eficàcia comunicativa, per més que cal destacar la rara associació que estableix entre el mot i la natura en el novè poema de “Naufragis”. No podem oblidar que el llibre es titula Naufragis i que les sensacions de pèrdua i de desemparança hi planen des de bon començament. Es tracta de sotsobres de tota mena i casta, des dels que provenen d’Europa i la història fins als que deriven de la mort dels éssers que estimes: Carles Duarte aplega, doncs, tant naufragis col·lectius com individuals, però no gosaríem dir que aquest tema, amb les seves variants, amari tots i cadascun dels poemes. Com afirmàvem al principi, l’arquitectura dels poemes afavoreix un tractament centrífug i no pas centrípeta dels conceptes axials.

La natura –des de l’ona i l’olivera fins a la celístia–, el camp semàntic dels sentiments, els mots de la sensualitat (de bell nou, amb la presència del tacte), el lèxic del temps... van fluint sense entrebancs pel curs de Naufragis, que no presenta cap dificultat pel que fa als valors i els significats simbòlics. És cert, per exemple, que la natura hi té un paper destacat com a si mateixa i com a símbol, però Carles Duarte se’n guarda prou d’utilitzar-la fora del seu ús secular. El lector trobarà, doncs, que les imatges i les metàfores són emprades a la manera habitual: la mar com a existència, la navegació o la singladura com a vida, els naufragis com a daltabaixos del nostre passat, etc.