Més cops dona la vida

Sylvester Stallone ha demostrat tota la vida que és un supervivent nat. I no ho diem pas perquè als 73 anys hagi estrenat Rambo V en plenes facultats físiques i mentals. Nascut al si d’una família pobra, ja des del seu naixement ho va ser: va sobreviure a un part difícil en què la mala praxi del metge amb els fòrceps li va deixar paralitzada per sempre la part inferior esquerra del rostre. Una seqüela física que el va marcar des de ben petit, quan al col·legi es reien d’ell i, més tard, quan intentava fer-se un lloc en la indústria cinematogràfica com a actor i amb prou feines vocalitzava. Molts de nosaltres hauríem defallit, però Sylvester Gardenzio Stallone (nascut a Hell’s Kitchen, Nova York, 1946) va dirigir tota aquella frustració a escriure històries de personatges torturats creïbles i a aixecar peses com el seu adorat Steve Reeves després de veure Hèrcules al cinema.

Tanmateix, la dura i immisericordiosa realitat, el va portar el 1970 a protagonitzar la seva primera pel·lícula, The party at Kitty and Stud’s (retitulada amb afany de lucre anys més tard com Italian Stallion), una pel·lícula eròtica de baix pressupost que, com ha confessat el mateix Stallone, la va fer “per no haver de robar”. Va cobrar 200 dòlars. Petites aparicions en films com Bananas (1971) i Death Race 2000 (1975) van ser el precedent, fins que aquell mateix 1975 un esdeveniment el va marcar per sempre: el combat èpic entre Muhammad Ali i Chuck Wepner, The Bayonne bleeder, aleshores un boxejador a l’ocàs de la seva carrera que no només va tombar el campió del món a la lona, sinó que va resistir quinze assalts i malgrat perdre per decisió dels jutges va sortir del combat sent-ne el guanyador moral. Ja tenia la història: la d’un perdedor que s’aixeca per demostrar al món que existeix, així que, en tres dies, va enllestir el guió de Rocky. Hollywood la veia amb bons ulls, però perquè la interpretessin altres estrelles consagrades. United Artists va ser finalment qui la va finançar amb tots els requisits exigits: que ell la protagonitzés per atorgar al personatge un to més realista, gens glamurós. El film es va estrenar el 21 de novembre del 1976 i la història li va donar la raó; bé, l’Acadèmia, premiant-la amb tres Oscars (desbancant ni més ni menys que Taxi driver), i el públic, convertint-la en una de les més taquilleres d’aquell any.

Rocky és la història d’un boxejador amateur que es guanya la vida treballant per a un prestador de baixa estofa de Filadèlfia i que participa en combats de segona fila. Però ja ho sabem, els Estats Units són la terra de les oportunitats, que li arriba quan Apollo Creed, el campió del món, li proposa que s’enfronti a ell al quadrilàter. Sí, la història mil i una vegada explicada, però en la qual Stallone, un ningú a la recerca de reconeixement, es va reflectir i a la qual va saber donar una pàtina de verisme i honestedat i, sobretot, de carisma i empatia a un personatge que connectava amb el públic. Perquè, en realitat, Rocky, malgrat que és un film de boxa, només mostra un combat d’aquest esport tan cinematogràfic a l’inici i el final. És més aviat un film que poetitza el drama de la classe social d’una generació sense futur. El reflex de la seva vida, però també de la de tants altres, una constel·lació de quatre desgraciats: una xicota aneguet lleig, l’amic/cunyat i l’entrenador amb qui Rocky manté l’escena de més tensió quan els dos es tiren la seva pròpia merda a sobre (resolta magistralment amb plans fora de camp i diàlegs entre portes tancades).

Sort de l’èpica, amb un entrenament que culmina amb la mítica pujada a les escales del Museu d’Art de Filadèlfia que, juntament amb la melodia de Bill Conti (Gonna fly now!), ha passat a la història del cinema. És allà, amb llàgrimes d’emoció, quan descobrim que el combat que s’esdevindrà és el de menys: Sylvester Stallone, aquell pobre noi de qui tothom reia, ja ha guanyat; ha aconseguit ressorgir del fangar a què la societat el va abocar i, alhora, sabem que tots som Rocky!