Tardor testosterònica

Els qui hi entenen, fa temps que ens avisaven que aquesta seria una tardor calenta. Bé, tampoc cal ser un Premi Nobel per veure que tot estava a punt per a un esclat al carrer. El mateix dia de la sentència, qui més qui menys, havia anul·lat, si podia, els seus plans de sortida. Era evident que es tallarien carreteres, no tant que s’ocuparia l’aeroport ni que, l’endemà, el passeig de Gràcia s’ompliria de fogueres. De tota manera, una cosa és que es vegi venir el llop i una altra és que el tinguem a sobre. Aquesta situació de violència ens agafa a tots desentrenats i cada gremi hauria d’assumir la responsabilitat que hi té.

Hi ha gent que des de Twitter ha retret el silenci d’algunes veus del periodisme i de la cultura. Diuen que els que callen són còmplices o covards. A mi em preocupa més la cridòria, les proclames des de l’emoció, el sentimentalisme que encén. Les paraules s’han d’apamar més que mai perquè es transformen fàcilment en violència. Si no les trobes, si tot el que et sortiria és mala llet, més val que callis en públic i el cabreig te’l reservis per als amics. Si en tens d’intel·ligents que tinguin diferents opinions que tu, molt millor. Seràs menys vulnerable a la manipulació.

En una tertúlia a RAC1 sento algú –no he pescat qui, però podria ser qualsevol i de qualsevol bàndol– que crida indignat perquè els polítics no fan la seva feina. El seu discurs és el de l’estirabot, poc argumentat, ràbia a flor de pell. Imagino els milers d’oients que també estan tristos, desorientats, enfadats, i com s’hi enganxen perquè no hi ha res més fàcil que enganxar-se a un discurs colèric quan s’està desesperat.

Just després intervé Francesc-Marc Álvaro –sé que és ell perquè li reconec la veu– i m’agrada que digui que ell també està molt enfadat, però que quan entra a l’estudi, aparca aquest cabreig perquè per la ràdio ha de parlar amb la veu de la raó i els arguments, no amb la veu de les emocions. No hi puc estar més d’acord. No es pot bramar a favor del diàleg sense predicar amb l’exemple, sense tenir una actitud expectant, oberta als arguments de l’altre, assossegada. Si esteu cabrejats feu un poema, però no un article.

Aquesta és la responsabilitat del meu gremi. Si tenim un domini de les paraules, utilitzem-les quan calgui, i no per encendre els ànims, sinó per mirar de donar una sortida a aquesta situació extrema. A Twitter, ja ho comporta el mitjà, els comentaris són pim-pam, sense espai per als matisos. Els escriptors són especialment hàbils a fer-los ben efectius i afectius. El problema és que l’actitud mesurada és poc atractiva. No dona ni vots, ni audiència, ni lectors.

Estem en un món de veure qui la diu més grossa, qui és capaç de fer-se més el gallet, qui sembla més valent, més impulsiu, més jove, al cap i a la fi. Em repugna que sigui aquesta actitud testosterònica la que s’estigui imposant quan el que ens cal és una transformació intel·ligent.