art destil·lat per als petits de LA casa

Hi ha tota una escola per vincular els més menuts a l’escena. La companyia Pels Més Menuts juga amb els instruments i la veu en primer pla. Permet que sigui la canalla la que transiti per la catifa central i la que vagi palpant i sentint el matís de tots els instrumentistes que es van desplegant i desplaçant contínuament. Si La petita malumaluga va fer un preciós i enèrgic Bítels per a nadons (amb què els pares se sumaven cantant, fàcilment), ara s’obre la porta als musicals de Somriures i llàgrimes, Els miserables, El rei lleó, Cantant sota la pluja i, fins i tot, Mar i cel. En realitat, el que compta és que els músics no deixin de somriure, mirin als ulls dels més propers i proposin joc amb la percussió com a referent, però també, puntualment amb elements d’atrezzo com una papallona i una bandera transparent gegant. La connectivitat es produeix a partir de l’explotació dels sentits. En aquest cas, principalment, l’oïda, però també hi ha altres cops en què se suma la vista (Little night) i el tacte (Planeta Ka).

És una jugada molt efectiva i que demana l’atenció dels músics: a l’hora d’atendre els inputs de la canalla, no poden perdre el pas en la partitura. S’aconsegueix un instant preciós, que serà un moment d’experiència de les famílies més tendres. Al SAT!, per culpa de problemes tècnics, es va haver d’habilitar el vestíbul com a espai d’emergència per no decebre els espectadors. Tots s’hi van voler quedar. Potser es va haver de renunciar a la il·luminació i a una sonoritat més depurada, però la trobada va ser igual d’intensa que ho hauria estat gràcies al fet que el pes central de la peça és saber connectar i disposar els nens perquè puguin jugar i experimentar sense que trenquin l’harmonia global. Magnífic.

El circ de Quim Giron (l’ànima d’Animal Religion) orbita per les verticals, la seva especialitat. Li agrada mirar-se el món al revés, trobar tres peus al gat. Treballa sempre sense xarxa, dirigint-se obertament al públic en escenes que poden ser màgiques (Fang), insòlites (Chicken legz, Indomador) i fosques (Sapiens Zoo). Ara, per primer cop, s’endinsa en el món dels nadons. Acaba d’estrenar, amb el suport del Mercat de les Flors i el Festival El Més Petit de Tots un treball per a infants de 2 a 5 anys. És la mateixa operació que en les edicions anteriors van fer amb Big Bouncers (Jungla) i Montse Roig (Blink Flash Duncan). Giron és tan directe com en els seus anteriors muntatges. Ara, però, manté l’atenció amb tot el grup segut en rotllana al seu voltant seguint un perímetre de leds. Experimenta amb el so, i els fa intervenir de manera puntual, escalfant l’acció. Després arriba la llum amb una escena màgica que els permet deslliurar els seus pensament, expressar què veuen obertament, sense ni adonar-se’n. I finalment, els convida a entrar en la rotllana (que desapareix) i a moure’s jugant, aparentment a construir una coreografia. Amb molts pocs elements aconsegueix el màxim. Ell acaba desapareixent.

Giron ja va fer un treball de circ pensat per a un ampli sector de públic el Nadal passat a l’Ateneu Popular de Nou Barris, Nu, que tornarà aquest Nadal al Mercat de les Flors. El surrealisme camina (i corre) desbocat sense necessitat de crear un argument ni uns personatges, però sí que hi ha algunes accions que es van encadenant i construint un joc dramatúrgic (amb els matisos que vulgui cada espectador).

Animal Religion és una benedicció per al sector del circ i de la dansa a Catalunya, perquè tot i que ja van sumant trajectòria, segueixen tan frescos i amb una mirada tan desacomplexada com en la primera representació. I és una mirada que connecta amb una tipologia de públic amplíssima.

David Ymbernon insisteix en el seu món íntim (Els domicilis de Latung La la) traslladat a les platees, amb poca llum. Ara permet definir els La La com una família que conviuen en un gran veler. Apareix un element icònic obrint pas a aquest vaixell, calçat dalt d’un raspall de dents del Pla fix de Latung La La. El joc de l’artista multidisciplinari es mou en el seu univers bicolor (taronja i blanc) i en la presentació de petits elements que desgranen una narrativa íntima en cada espectador. Ymbernon, suggereix que el seu viatge és ingràvid amb l’aparició de petits globus d’heli, però també descobreix un altre element tan senzill com efectiu: l’imant. D’aquesta manera, aconsegueix caçar agulles de cap (taronja) del fons del mar com qui pesca amb una canya i prepara un àpat. Ymbernon, de fet, també va propiciar sopars suggeridors d’àpats d’alta cuina amb representació sobre la taula mateix. El menjar és un altre dels elements (juntament amb la música minimalista) habituals en aquest univers, com també s’insinuava, per exemple, a Latung La La diu que el pes petit és el pes més gran de tots, una producció del Festival El Més Petit de Tots del 2013.

En la penombra es percep aquest joc intern, individual, que troba espais per compartir quan preparen el menjar. És l’únic moment en què els personatges estableixen una certa relació. El treball meticulós d’Ymbernon el consagra com un manipulador d’objectes precís. Els seus vaixells en comptes de fondejar amb una àncora, ho fan amb un tap de desaigüe. Ymbernon convida els espectadors a asseure’s ben a prop, amb l’escenari al centre, i per poder dirigir-los la mirada, juga amb la foscor i els punts de llum (des d’una llanterna fins a un frontal, per exemple).

Amb la música en directe, desgranant una calidesa que abraça, pot anar desplegat el seu arsenal de joguines. Ymbernon manté intacte el seu cor d’infant, de jugar sense una trama concreta i d’acabar escampant els personatges preferits pel terra de l’habitació. No per insistir en el seu món, deixa de commoure, segurament, perquè als seus Madelmans els dona potència la sorpresa inacabable dels més menuts.

No s’entén cap on vol portar aquesta producció noruega, perquè si al principi volen convidar la canalla a una mena d’arrencada itinerant o incitar-los a respondre en un diàleg de sons sense significat (que salva la incomprensió dels idiomes), després resulta que els impedeixen accedir a l’escenari i compartir el seu surrealisme d’ambigüitats. No és adequat per a la canalla, com es pot comprovar, aquesta acció d’itinerància, perquè els més menuts necessiten conèixer i reconèixer l’escenari fosc. És preferible que hi entrin amb els llums oberts i amb un temps perquè s’hi aclimatin, rebent l’escalf dels mestres o dels pares (segons sigui el cas).

El quartet, de fet, evoca l’univers que a Catalunya han desenvolupat els Animal Religion, en què el vessant més primitiu i bestial supera la racionalitat dramatúrgica. Animal Religion, efectivament és una formació que es va formar entre membres de l’escola de circ nòrdica. És interessant que els intèrprets presentin una ambigua sexualitat, amb un vestuari i un comportament que va del joc a la intromissió. Però no s’entén perquè, un cop invocats i connectats amb la canalla, se’ls marca la frontera. Tampoc és gaire comprensible ni efectiu l’element penjat a sobre de l’escenari. El que podria ser un joc d’escales que es desdoblés i construís una tridimensionalitat fantàstica, es queda com un element per donar un contrast, que distreu i despista els nens (si és que ho arriben a descobrir). Tot i això, té moments suggeridors com el vídeo que mostra una mena de branques d’un bosc espès on els intèrprets s’amaguen, o preciosos, com el cant final amb una partitura a quatre veus que va sonant fins a un final rodó. Potser no arriben a ser tribals, però sí que respiren un cert to catàrtic, de conciliació amb la natura i el temps.