art destil·lat per als petits de LA casa

Hi ha tota una escola per vin­cu­lar els més menuts a l’escena. La com­pa­nyia Pels Més Menuts juga amb els ins­tru­ments i la veu en pri­mer pla. Per­met que sigui la cana­lla la que tran­siti per la catifa cen­tral i la que vagi pal­pant i sen­tint el matís de tots els ins­tru­men­tis­tes que es van des­ple­gant i des­plaçant contínua­ment. Si La petita malu­ma­luga va fer un preciós i enèrgic Bítels per a nadons (amb què els pares se suma­ven can­tant, fàcil­ment), ara s’obre la porta als musi­cals de Som­riu­res i llàgri­mes, Els mise­ra­bles, El rei lleó, Can­tant sota la pluja i, fins i tot, Mar i cel. En rea­li­tat, el que compta és que els músics no dei­xin de som­riure, mirin als ulls dels més pro­pers i pro­po­sin joc amb la per­cussió com a refe­rent, però també, pun­tu­al­ment amb ele­ments d’atrezzo com una papa­llona i una ban­dera trans­pa­rent gegant. La con­nec­ti­vi­tat es pro­du­eix a par­tir de l’explo­tació dels sen­tits. En aquest cas, prin­ci­pal­ment, l’oïda, però també hi ha altres cops en què se suma la vista (Little night) i el tacte (Pla­neta Ka).

És una jugada molt efec­tiva i que demana l’atenció dels músics: a l’hora d’aten­dre els inputs de la cana­lla, no poden per­dre el pas en la par­ti­tura. S’acon­se­gueix un ins­tant preciós, que serà un moment d’experiència de les famílies més ten­dres. Al SAT!, per culpa de pro­ble­mes tècnics, es va haver d’habi­li­tar el vestíbul com a espai d’emergència per no dece­bre els espec­ta­dors. Tots s’hi van voler que­dar. Pot­ser es va haver de renun­ciar a la il·lumi­nació i a una sono­ri­tat més depu­rada, però la tro­bada va ser igual d’intensa que ho hau­ria estat gràcies al fet que el pes cen­tral de la peça és saber con­nec­tar i dis­po­sar els nens perquè puguin jugar i expe­ri­men­tar sense que tren­quin l’har­mo­nia glo­bal. Magnífic.

El circ de Quim Giron (l’ànima d’Ani­mal Reli­gion) orbita per les ver­ti­cals, la seva espe­ci­a­li­tat. Li agrada mirar-se el món al revés, tro­bar tres peus al gat. Tre­ba­lla sem­pre sense xarxa, diri­gint-se ober­ta­ment al públic en esce­nes que poden ser màgiques (Fang), insòlites (Chicken legz, Indo­ma­dor) i fos­ques (Sapi­ens Zoo). Ara, per pri­mer cop, s’endinsa en el món dels nadons. Acaba d’estre­nar, amb el suport del Mer­cat de les Flors i el Fes­ti­val El Més Petit de Tots un tre­ball per a infants de 2 a 5 anys. És la mateixa ope­ració que en les edi­ci­ons ante­ri­ors van fer amb Big Boun­cers (Jun­gla) i Montse Roig (Blink Flash Dun­can). Giron és tan directe com en els seus ante­ri­ors mun­tat­ges. Ara, però, manté l’atenció amb tot el grup segut en rot­llana al seu vol­tant seguint un perímetre de leds. Expe­ri­menta amb el so, i els fa inter­ve­nir de manera pun­tual, escal­fant l’acció. Després arriba la llum amb una escena màgica que els per­met des­lliu­rar els seus pen­sa­ment, expres­sar què veuen ober­ta­ment, sense ni ado­nar-se’n. I final­ment, els con­vida a entrar en la rot­llana (que des­a­pa­reix) i a moure’s jugant, apa­rent­ment a cons­truir una core­o­gra­fia. Amb molts pocs ele­ments acon­se­gueix el màxim. Ell acaba des­a­pa­rei­xent.

Giron ja va fer un tre­ball de circ pen­sat per a un ampli sec­tor de públic el Nadal pas­sat a l’Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris, Nu, que tor­narà aquest Nadal al Mer­cat de les Flors. El sur­re­a­lisme camina (i corre) des­bo­cat sense neces­si­tat de crear un argu­ment ni uns per­so­nat­ges, però sí que hi ha algu­nes acci­ons que es van enca­de­nant i cons­truint un joc dra­matúrgic (amb els mati­sos que vul­gui cada espec­ta­dor).

Ani­mal Reli­gion és una bene­dicció per al sec­tor del circ i de la dansa a Cata­lu­nya, perquè tot i que ja van sumant tra­jectòria, seguei­xen tan fres­cos i amb una mirada tan des­a­com­ple­xada com en la pri­mera repre­sen­tació. I és una mirada que con­necta amb una tipo­lo­gia de públic amplíssima.

David Ymber­non insis­teix en el seu món íntim (Els domi­ci­lis de Latung La la) tras­lla­dat a les pla­tees, amb poca llum. Ara per­met defi­nir els La La com una família que con­vi­uen en un gran veler. Apa­reix un ele­ment icònic obrint pas a aquest vai­xell, calçat dalt d’un ras­pall de dents del Pla fix de Latung La La. El joc de l’artista mul­ti­dis­ci­pli­nari es mou en el seu uni­vers bico­lor (taronja i blanc) i en la pre­sen­tació de petits ele­ments que des­gra­nen una nar­ra­tiva íntima en cada espec­ta­dor. Ymber­non, sug­ge­reix que el seu viatge és ingràvid amb l’apa­rició de petits glo­bus d’heli, però també des­co­breix un altre ele­ment tan sen­zill com efec­tiu: l’imant. D’aquesta manera, acon­se­gueix caçar agu­lles de cap (taronja) del fons del mar com qui pesca amb una canya i pre­para un àpat. Ymber­non, de fet, també va pro­pi­ciar sopars sug­ge­ri­dors d’àpats d’alta cuina amb repre­sen­tació sobre la taula mateix. El men­jar és un altre dels ele­ments (jun­ta­ment amb la música mini­ma­lista) habi­tu­als en aquest uni­vers, com també s’insi­nu­ava, per exem­ple, a Latung La La diu que el pes petit és el pes més gran de tots, una pro­ducció del Fes­ti­val El Més Petit de Tots del 2013.

En la penom­bra es per­cep aquest joc intern, indi­vi­dual, que troba espais per com­par­tir quan pre­pa­ren el men­jar. És l’únic moment en què els per­so­nat­ges esta­blei­xen una certa relació. El tre­ball meti­culós d’Ymber­non el con­sa­gra com un mani­pu­la­dor d’objec­tes precís. Els seus vai­xells en comp­tes de fon­de­jar amb una àncora, ho fan amb un tap de desaigüe. Ymber­non con­vida els espec­ta­dors a asseure’s ben a prop, amb l’esce­nari al cen­tre, i per poder diri­gir-los la mirada, juga amb la fos­cor i els punts de llum (des d’una llan­terna fins a un fron­tal, per exem­ple).

Amb la música en directe, des­gra­nant una cali­desa que abraça, pot anar des­ple­gat el seu arse­nal de jogui­nes. Ymber­non manté intacte el seu cor d’infant, de jugar sense una trama con­creta i d’aca­bar escam­pant els per­so­nat­ges pre­fe­rits pel terra de l’habi­tació. No per insis­tir en el seu món, deixa de com­moure, segu­ra­ment, perquè als seus Madel­mans els dona potència la sor­presa ina­ca­ba­ble dels més menuts.

No s’entén cap on vol por­tar aquesta pro­ducció noru­ega, perquè si al prin­cipi volen con­vi­dar la cana­lla a una mena d’arren­cada iti­ne­rant o inci­tar-los a res­pon­dre en un diàleg de sons sense sig­ni­fi­cat (que salva la incom­prensió dels idi­o­mes), després resulta que els impe­dei­xen acce­dir a l’esce­nari i com­par­tir el seu sur­re­a­lisme d’ambigüitats. No és ade­quat per a la cana­lla, com es pot com­pro­var, aquesta acció d’iti­nerància, perquè els més menuts neces­si­ten conèixer i reconèixer l’esce­nari fosc. És pre­fe­ri­ble que hi entrin amb els llums oberts i amb un temps perquè s’hi acli­ma­tin, rebent l’escalf dels mes­tres o dels pares (segons sigui el cas).

El quar­tet, de fet, evoca l’uni­vers que a Cata­lu­nya han desen­vo­lu­pat els Ani­mal Reli­gion, en què el ves­sant més pri­mi­tiu i bes­tial supera la raci­o­na­li­tat dra­matúrgica. Ani­mal Reli­gion, efec­ti­va­ment és una for­mació que es va for­mar entre mem­bres de l’escola de circ nòrdica. És interes­sant que els intèrprets pre­sen­tin una ambi­gua sexu­a­li­tat, amb un ves­tu­ari i un com­por­ta­ment que va del joc a la intro­missió. Però no s’entén perquè, un cop invo­cats i con­nec­tats amb la cana­lla, se’ls marca la fron­tera. Tam­poc és gaire com­pren­si­ble ni efec­tiu l’ele­ment pen­jat a sobre de l’esce­nari. El que podria ser un joc d’esca­les que es des­doblés i cons­truís una tri­di­men­si­o­na­li­tat fantàstica, es queda com un ele­ment per donar un con­trast, que dis­treu i des­pista els nens (si és que ho arri­ben a des­co­brir). Tot i això, té moments sug­ge­ri­dors com el vídeo que mos­tra una mena de bran­ques d’un bosc espès on els intèrprets s’ama­guen, o pre­ci­o­sos, com el cant final amb una par­ti­tura a qua­tre veus que va sonant fins a un final rodó. Pot­ser no arri­ben a ser tri­bals, però sí que res­pi­ren un cert to catàrtic, de con­ci­li­ació amb la natura i el temps.