Crítica
El poema breu que em faci companyia...
Des de l’impressionant poema inicial, amb la participació de l’escultura Pasifae del gran Òscar Estruga a Vilanova, David Caño (Olot, 1980) traça en el seu nou poemari una cartografia de tots els seus desitjos, expressats, com sempre, en uns poemes èpics i plens de substància. Guanyador de la darrera edició del Premi Jocs Florals de Barcelona, Un cos preciós per destruir sintetitza com una antologia els interessos del poeta olotí desterrat a Barcelona: la visió nocturna dels carrers, l’aire combatiu del temps i una geografia revolucionària que impregna d’amor i de dolor cadascun dels versos, sovint tan lapidaris i tremendistes com nerviosos i refulgents.
Un cos preciós per destruir, com altres reculls de Caño, és un recorregut per visions i referències que actuen de detonants de la seva poesia. A It’s only blood, Jim cita explícitament la poètica pel·lícula de vampirs de Jim Jarmusch, i en la segona part aprofita per introduir la peça The liquid dark, de l’artista Marcel Pey: “I del silenci en sorgirà un jurament tan profund, que oblidarem per sempre més el fons de la sala més fosca d’aquella discoteca subterrània de l’est de Berlín.”
Berlín, Beirut, Roma, la seva Olot natal, Barcelona i els paisatges empordanesos fan cruïlla amb els poetes Andreu Vidal, Enric Casasses, Ingeborg Bachmann i Jonas Mekas en un còctel explosiu per on les divagacions agafen el caire de l’embriaguesa de paraules que és la mateixa vida que els poemes de Caño propaguen com una victòria. La lluita i un cert determinisme avancen per tots els intersticis del racó més poètic, però també dels impoètics, en què també se sent còmode: “Em pots seguir furgant la ferida. Evitar les cicatrius. Tinc una proveta d’infeccions en sang, en conservació.” En el desafiament a la mort que afronten els poemes contra l’oblit, el poema entra en laberints noctàmbuls. El poema, l’epigrama o l’aforisme deixa, aleshores, constància del xoc: “Intento retenir-te. Ni que sigui amb un poema breu que em faci companyia.”
Un cos preciós per destruir planteja una ruta sobre l’home modern, que davalla per les ciutats absurdes que hem construït i en surt airós. És el triomf de la poesia, la seva supervivència, que és la de tots nosaltres.
ascens a les muntanyes interiors
El quartet format per Maciej Obara al saxo alt, Dominik Wania al piano, Ole Morten Vagan al contrabaix i Gard Nilssen a les percussions ens ofereix un àlbum superb, metafísic i intimista com ho han estat els treballs del segell alemany ECM. Format per dos polonesos i dos noruecs, el grup liderat per Obara està rebent distincions per allà on passa des del seu debut a ECM amb Unloved, que va ser guardonat amb el Premi Fryderyk a Polònia el 2018. Al començament d’aquest any, el quartet també va obtenir el primer lloc en els premis BMW Jazz a Munic. Amb aquest segon disc Three Crowns (anomenat així per les muntanyes Trzy Korony, al sud de Polònia), el grup puja un esglaó més cap al cel, i ens fa partícips d’aquesta ascensió amb sis peces originals de Maciej Obara i dues arranjades sobre composicions de Henryk Górecki (1933-2010), heroi de l’avantguarda polonesa durant el desglaç cultural posterior a Stalin. Three Crowns és d’aquells discos d’ECM que contenen tot el que busquem del seu catàleg: comporten una companyia essencial, fan pensar en els núvols, invoquen la poesia i ens fan penetrar en els bons sentiments mentre ascendim per les muntanyes del títol, mirem els cels blaus i valorem el jazz resultant com un equilibri –o desequilibri– del que ens ha provocat tot plegat.
