THE IRISHMAN

“A tu i a la teva dona no et tocaran perquè estàs amb mi.” La frase de Russell Bufalino (Joe Pesci) a Frank Sheeran (Robert De Niro) després d’encarregar-li l’assassinat de Jimmy Hoffa (Al Pacino) resumeix a la perfecció tot el que engloba el complex món de la màfia, que tant ha retratat i dibuixat el director Martin Scorsese al llarg de la seva extensa carrera. The Irishman és la culminació d’aquest treball del longeu director de Nova York. Distribuïda i produïda per Netflix i el mateix director italo-americà, amb una durada de tres hores i mitja, aquesta èpica història de gàngsters està basada en el llibre biogràfic I heard you paint houses, de Charles Brandt. Scorsese s’ha rodejat per a aquest megaprojecte de 160 milions de dòlars dels seus companys de viatge habituals, que són ni més ni menys que Robert De Niro i Joe Pesci, i hi ha afegit dues peces pesants: Al Pacino (potencial Òscar al millor secundari en el paper de Jimmy Hoffa) i Harvey Keitel, en un paper més secundari, interpretant el mafiós Angelo Bruno.

The Irishman explica la història de Frank Sheeran, un veterà irlandès de la Segona Guerra Mundial que va passar de ser camioner i estafador a assassí a sou de la família del mafiós Russell Bufalino, a més de treballar per a Jimmy Hoffa, famós i popular president del poderós sindicat de camioners. La mort d’aquest és un dels grans misteris sense resoldre dels Estats Units, que aquí Scorsese esclareix segons la seva pròpia teoria, tal com ha explicat De Niro en diverses entrevistes. Com és habitual, Scorsese ens convida a passejar pel crim organitzat, en aquest cas després de la guerra, i dibuixa les claus del sistema mafiós per mitjà d’un narrador en primera persona, Robert De Niro, tal com va fer a Casino i Goodfellas (traduïda al català com Un dels nostres), en aquest darrer cas amb Ray Liotta com a fil conductor. És el quart film en què treballen De Niro i Al Pacino (El Padrino II, Heat i Assassinat just) i la novena col·laboració de Scorsese amb el seu actor fetitxe, un Robert De Niro que, igual que Al Pacino i Pesci està rejovenit digitalment de manera espectacular, una aposta arriscada però efectiva. I és que el director no volia substituir aquests tres monstres de l’escena per actors joves en la narració dels primers anys de delinqüència de Bufalino i companyia.

En aquest nou cas, Martin Scorsese va saltant pels foscos secrets de la màfia i del crim als Estats Units des de la mirada de Sheeran, però amb un to més reflexiu i expressiu que a Casino i Un dels nostres. És una obra mestra crepuscular quant a l’anàlisi i l’estudi continu i profund que ha fet d’aquest món sòrdid i violent. Més lenta, més captivadora, més realista, més cruel... Una pel·lícula històrica que, tot i l’extensa durada, es gaudeix en cada minut sense absències ni monotonies. La calma i el drama persisteixen a The Irishman, en què els primers plans, les expressions i les conseqüències ho són tot. Obliguen a seguir el protagonista de l’escena, però també el pensament dels que l’envolten, en aquest film més vulnerable que els de l’anterior univers de Scorsese, un creador que ha aconseguit fer un clàssic de clàssics. Difícil i magistral.