Vint visites més per les platees
Quim Masferrer enllesteix la seva llarga estada al Club Capitol (del 26 de setembre al 8 de desembre), prepara la seva col·laboració amb ‘La marató’ de TV3 i anota una quinzena d’actuacions a l’agenda de cara a l’arrencada del 2020
Quim Masferrer torna a entrar els dilluns al vespre als menjadors de totes les cases que connecten TV3 amb una nova tongada d’El foraster. A l’agenda d’aquest final d’any haurà de fer compatible les seves darreres funcions al Club Capitol (fins al 8 de desembre) amb la preparació de La marató de TV3. Aviat és dit. Per això, la seva gira (que ja havia visitat més de cinquanta pobles abans que arribés a Barcelona a finals de setembre) arrencarà al gener. De moment, hi ha previstes vint funcions, però no seria d’estranyar que s’hi sumessin actuacions, perquè el seu directe és molt efectiu: sempre sap treure suc de tot. El secret? Tenir una simpatia impresa al seu ADN i saber escoltar (i memoritzar) molt bé tot allò que els seus interlocutors diuen i deixen insinuat. Sap estirar del fil com un detectiu d’emocions.
A Bona gent juga amb el recurs de la càmera. Masferrer pesca històries del públic, i si abans no tenia amb qui compartir-les perquè es produïen abans o després del bolo, en què mai cabia la improvisació, ara gairebé tot és fresc i del dia. Irrepetible. Demostra una gran capacitat per connectar, té ganes de baixar als passadissos i temptar la sort per veure quina història pot sortir d’una parella o d’una altra. L’angúnia del principi es modula en una tranquil·la conversa, tot i que rigui de la situació (mai ridiculitza els seus protagonistes entrevistats). En general, busca riure’s d’ell mateix i trobar el gag a partir de la combinació de les conclusions de cada conversa. Evidentment, també voldria dir-ne de l’alçada d’un campanar sobre la situació política, per exemple, (“ai què diria el Pepe Rubianes, si hi fos ara!”), però només les insinua. El pes de la trobada és del públic. Ell mateix es pregunta si el que fa és una obra de teatre. I, en realitat, és més teatre que mai. Perquè si el teatre és l’emoció que es genera a un espectador per allò que passa a l’escena, ara queda tot cohesionat: l’emoció és la pròpia. Tot es comparteix per la vena, sense distanciament brechtià. Trenca la quarta paret i s’abraona a les històries.