Vint visites més per les platees

Quim Mas­fer­rer torna a entrar els dilluns al ves­pre als men­ja­dors de totes les cases que con­nec­ten TV3 amb una nova ton­gada d’El foras­ter. A l’agenda d’aquest final d’any haurà de fer com­pa­ti­ble les seves dar­re­res fun­ci­ons al Club Capi­tol (fins al 8 de desem­bre) amb la pre­pa­ració de La marató de TV3. Aviat és dit. Per això, la seva gira (que ja havia visi­tat més de cin­quanta pobles abans que arribés a Bar­ce­lona a finals de setem­bre) arren­carà al gener. De moment, hi ha pre­vis­tes vint fun­ci­ons, però no seria d’estra­nyar que s’hi sumes­sin actu­a­ci­ons, perquè el seu directe és molt efec­tiu: sem­pre sap treure suc de tot. El secret? Tenir una sim­pa­tia impresa al seu ADN i saber escol­tar (i memo­rit­zar) molt bé tot allò que els seus inter­lo­cu­tors diuen i dei­xen insi­nuat. Sap esti­rar del fil com un detec­tiu d’emo­ci­ons.

A Bona gent juga amb el recurs de la càmera. Mas­fer­rer pesca històries del públic, i si abans no tenia amb qui com­par­tir-les perquè es produïen abans o després del bolo, en què mai cabia la impro­vi­sació, ara gai­rebé tot és fresc i del dia. Irre­pe­ti­ble. Demos­tra una gran capa­ci­tat per con­nec­tar, té ganes de bai­xar als pas­sa­dis­sos i temp­tar la sort per veure quina història pot sor­tir d’una pare­lla o d’una altra. L’angúnia del prin­cipi es modula en una tran­quil·la con­versa, tot i que rigui de la situ­ació (mai ridi­cu­litza els seus pro­ta­go­nis­tes entre­vis­tats). En gene­ral, busca riure’s d’ell mateix i tro­bar el gag a par­tir de la com­bi­nació de les con­clu­si­ons de cada con­versa. Evi­dent­ment, també vol­dria dir-ne de l’alçada d’un cam­pa­nar sobre la situ­ació política, per exem­ple, (“ai què diria el Pepe Rubi­a­nes, si hi fos ara!”), però només les insi­nua. El pes de la tro­bada és del públic. Ell mateix es pre­gunta si el que fa és una obra de tea­tre. I, en rea­li­tat, és més tea­tre que mai. Perquè si el tea­tre és l’emoció que es genera a un espec­ta­dor per allò que passa a l’escena, ara queda tot cohe­si­o­nat: l’emoció és la pròpia. Tot es com­par­teix per la vena, sense dis­tan­ci­a­ment brechtià. Trenca la quarta paret i s’abra­ona a les històries.