Articles

George Eliot

És una autèntica pena constatar que el conjunt de la literatura catalana ha fet el sord davant d’aquest extraordinari procés de reivindicació de la figura i l’obra d’Eliot

Fa jus­ta­ment una set­mana es va com­me­mo­rar per tot el món de parla anglesa el bicen­te­nari del nai­xe­ment de l’escrip­tora anglesa Mary Ann Evans o Marian Evans, el 22 de novem­bre del 1819, que, com a autora específica­ment literària, sem­pre va ocul­tar la seva iden­ti­tat sota el pseudònim de George Eliot. Eliot va adop­tar el seu famós nom de pluma mas­culí per diver­sos motius. En pri­mer lloc, va voler sepa­rar la seva obra cre­a­tiva de la seva obra crítica i assagística. Després, va voler exi­gir que la seva obra nar­ra­tiva fos valo­rada equi­ta­ti­va­ment, més enllà dels típics pre­ju­di­cis de l’època davant de la lite­ra­tura escrita per dones. I, final­ment, volia pro­te­gir la seva obra nar­ra­tiva de l’escàndol que va cau­sar la seva relació amb George Henry Lewes, un home casat amb fills que va aban­do­nar la seva dona per ella el 1854.

Eliot va ence­tar la seva car­rera literària quan es va ins­tal·lar a Lon­dres el 1850. Encara que la recor­dem prin­ci­pal­ment com a novel·lista, amb excel·lents resul­tats, la seva pro­ducció també abasta la poe­sia, la crítica literària, l’assaig, el gènere epis­to­lar i la tra­ducció de tex­tos filosòfics. I tot ple­gat con­cen­trat en escas­sa­ment tres dècades, entre el 1850 i el 1880, l’any de la seva mort. Va arri­bar a ser con­si­de­rada, per mèrits abso­lu­ta­ment pro­pis i sense cap mena de dubte, una de les per­so­na­li­tats literàries més des­ta­ca­des de l’època vic­to­ri­ana. Era una intel·lec­tual pública molt res­pec­tada, i novel·les com Adam Bede (1859), El molino del Floss (1860), Silas Mar­ner (1861), Romola (1863), Felix Holt, the radi­cal (1866), Midd­le­march (1871-2) i Daniel Deronda (1876) van ser lle­gi­des amb fer­vor per tota mena de lec­tors, des de la reina Victòria fins als més anònims.

Després de la seva mort, amb l’esclat de la moder­ni­tat, la seva obra va caure pràcti­ca­ment en l’oblit, tot i que auto­res com Vir­gi­nia Woolf la tin­gues­sin com a refe­rent. El movi­ment de recu­pe­ració d’Eliot es va ini­ciar amb una cam­pa­nada ben sonada, l’assaig de F.R. Lea­vis, La gran tra­dició, publi­cat el 1948, en què el crític la situ­ava al cos­tat de Henry James i Joseph Con­rad com un dels tres pilars que fona­men­ta­ven la gran novel·la del segle XIX. Des d’aquell moment, la recepció de la seva obra no ha fet altra cosa que créixer i refi­nar-se, fins a con­ver­tir-se en un valor esta­ble i ina­mo­vi­ble.

És una autèntica pena cons­ta­tar que el con­junt de la lite­ra­tura cata­lana ha fet el sord davant d’aquest extra­or­di­nari procés de rei­vin­di­cació de la figura i l’obra d’Eliot, amb l’excepció de Silas Mar­ner i Midd­le­march. La veri­tat és que aquest oblit tan monu­men­tal no s’acaba d’enten­dre si tenim en compte els molts esforços que la lite­ra­tura cata­lana dedica a la tra­ducció d’obres estran­ge­res al cap de l’any i l’interès que sus­ci­ten en aquests moments les obres escri­tes per dones.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor