Duo de ‘lied’: essència de la cambra

El duet de la mez­zo­so­prano ter­ras­senca Anna Alàs i Jové i el pia­nista Ale­xan­der Fleisc­her tre­ba­lla de manera regu­lar i rigo­rosa des de fa més d’una dècada, quan es van conèixer a la classe de lied de Wol­fram Rie­ger, un dels pia­nis­tes amb més renom inter­na­ci­o­nal en el camp de la música vocal de cam­bra actual. La seva intensa dedi­cació al món de la cançó els ha dut a for­jar un extensíssim reper­tori d’autors ale­manys, fran­ce­sos, anglo­sa­xons, cata­lans i espa­nyols. Fruit d’aquesta entesa neix Legacy (SEED 006), un àlbum de cançó cata­lana amb obres de Mom­pou, Mont­sal­vatge, Toldrà, Falla i Magrané.

Amb Legacy es posa de relleu un aspecte que sovint ens passa per alt. Alàs i Fleisc­her no són un pia­nista i una mez­zo­so­prano que actuen junts, sinó un duo madur. La mezzo ens ho explica: “Tot­hom dona per des­comp­tat que hi hagi quar­tets amb uns mem­bres esta­bles i és impen­sa­ble que els bar­re­gis amb altres mem­bres. Els duos de lied també fan una feina de cam­bra de conèixer-se, d’intuir-se les mane­res de fer i les sen­si­bi­li­tats.”

El disc és una vin­di­cació de la qua­li­tat de la lite­ra­tura cata­lana per a veu i piano, de tot el lle­gat que ens ha arri­bat. Segons Alàs: “Si vols par­lar d’un lle­gat has de par­lar del lle­gat com­po­si­tiu del pas­sat i també de nova com­po­sició, perquè has d’ense­nyar que el lle­gat està viu. Els com­po­si­tors estan escri­vint, podem escol­tar les cançons, però no estan prou pro­gra­ma­des.” És per això que en el catàleg d’autors hi tro­bem Joan Magrané, amb peces molt ter­re­nals i sen­su­als, que trac­ten de l’amor i les emo­ci­ons huma­nes, i es rela­ci­o­nen amb Mont­sal­vatge per aquesta sen­su­a­li­tat, i amb Mom­pou per allò eteri, de manera que es crea un dis­curs cohe­rent i fluït que està tan ben tra­vat que fins i tot pot enga­nyar els sen­tits. I això s’acon­se­gueix quan una com­po­sició es fa des de la humi­li­tat de ser­vir el poema tant per part del com­po­si­tor com de l’intèrpret.

Alàs té una faceta molt expres­siva, recor­dem Diàlegs de Tirant e Car­me­sina, en què vore­java l’his­tri­o­nisme, però té més matís en la cançó, la tea­tra­li­tat és un dels recur­sos que més ha desen­vo­lu­pat, sobre­tot en l’òpera. La seva és una veu que té molt pes, tot i no ser enorme, un aspecte que ha sabut suplir amb molta pro­jecció i opti­mit­zació. A més, és una veu que es reco­neix fàcil­ment, perquè té enti­tat: “Em fa la sen­sació, però, que ara el mer­cat cas­tiga això, que busca una uni­for­mi­tat. Per exem­ple, de les mez­zos no volen la bri­llan­tor, quan en rea­li­tat això dona intel·ligi­bi­li­tat al text. Volen que t’enro­quis en una obs­cu­ri­tat nor­ma­tiva a què t’obliga el mer­cat, però si t’hi enro­ques perds mati­sos.” Alàs busca una “catarsi emo­ci­o­nal” en l’espec­ta­dor a través de les seves inter­pre­ta­ci­ons.

L’artista creu que “no pot ser casu­a­li­tat que hi hagi tanta veu cata­lana interes­sada en el lied”. Cal recórrer a la passió moder­nista de Cata­lu­nya cap a Ale­ma­nya i com aquesta es va enco­ma­nar al nou­cen­tisme, amb fer­vents segui­dors i tra­duc­tors de Wag­ner i Nietz­sche. Tan­ma­teix, Alàs adver­teix que no tot es cou a Bar­ce­lona, “cal que el ter­ri­tori també es nodreixi d’aquesta inèrcia”, ja que “l’intèrpret autòcton tira de públic autòcton”.

AINA VEGA

aina­ve­gar@​gmail.​com