Josep M. ARENAS, VALTÒNYC
RAPER EXILIAT
“Un raper i un polític com en Puigdemont han d’anar de bracet perquè toca”
En una setmana important en la resolució del seu cas, el raper mallorquí Valtònyc comparteix des del seu exili a Brussel·les les seves reflexions amb els lectors de La República
“La meva percepció sobre la causa catalana no ha canviat ara a l’exili sinó que, com en el cas de molta gent, va canviar el dia 1 d’octubre del 2017”
“Si em diguessin que demanant perdó podria tornar demà, diria que no. Ja no és un tema individual i personal meu, és un tema col·lectiu”
“En un altre context, amb els polítics avui exiliats segurament seríem enemics. Un raper no seria mai amic de polítics”
Quedem per conversar amb Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, el matí del dimarts 26 de novembre a Brussel·les. Quan entrem a l’edifici on ens espera, salta la notícia: l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea Michal Bobek conclou que l’Estat espanyol no pot reclamar l’extradició de Valtònyc per fer-lo complir una condemna de tres anys i mig de presó, perquè es basa en un Codi Penal posterior als fets pels quals va ser condemnat, que preveu penes més dures que el codi vigent en el moment de la comissió del presumpte delicte. A l’espera que en les pròximes setmanes arribi la resolució del tribunal, el raper mallorquí ens rep acompanyat del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Bolcat entre el mòbil i el portàtil, intenta respondre tots els missatges de suport que va rebent.
Com valora el dictamen?
La qüestió era de primer de dret. Quan comets un delicte has de ser conscient que allò és un delicte i la pena que comporta. Espanya se la va jugar, suposo que perquè quan juguen al seu territori tot s’hi val.
Com és que s’ha pogut arribar fins aquí si és tan clar?
El tema és com s’ha arribat fins aquí només per una cançó. Sempre he pensat que arribarà un moment, a Espanya, que algú dirà: “Què estem fent? Realment val la pena embrutar la nostra imatge internacional per un jove de 25 anys que feia feina en una fruiteria i escrivia cançons?” Perquè jo no soc una persona que destaqui gaire intel·lectualment, ni musicalment. Soc conegut per tot això que ha passat i si m’haguessin deixat en pau tot l’assumpte no hauria arribat a ningú.
Tenint en compte el dictamen favorable de l’advocacia, tot fa pensar que la resolució judicial anirà en el mateix sentit, però de moment vostè és a Brussel·les i no se’n pot moure. Com és la seva vida a Brussel·les?
És la vida d’un ciutadà europeu. A l’Estat espanyol estaria tancat en un règim FIES (fitxer d’interns d’especial seguiment), incomunicat i a 500 quilòmetres de casa, perquè em volien tancar sota una llei antiterrorista. Aquí soc un ciutadà europeu més, que fa feina en disseny de pàgines web, que estudia llengües, que coneix gent nova, que fa esport, que intenta fer la seva feina i buscar-se la vida. Només hi ha l’excepcionalitat que no puc sortir del país i que no puc tornar a casa.
Quan vostè va arribar a Brussel·les es va trobar un grup d’exiliats catalans, que hi són per altres motius diferents al seu, als quals no coneixia. Quina és la relació que heu establert?
Ens vam trobar compartint un mateix objectiu, la lluita pels drets fonamentals. La llibertat d’expressió també va lligada a la llibertat d’un poble per decidir en una consulta democràtica. L’estratègia de compartir advocats és bona, perquè respon a una consigna d’unitat, de dir que estem defensant una mateixa causa excepcional.
Per què és una causa excepcional?
Perquè en un altre context segurament seríem enemics. Un raper no seria mai amic de polítics. No m’he volgut posar en política, encara que m’ho hagin proposat. Però en el context històric de repressió que estem vivint, un raper i un polític com en Puigdemont han d’anar de bracet perquè toca. El que importa ara són els drets fonamentals i fer el que calgui per sortir-nos-en.
Com veu la causa catalana?
Estic completament a favor que la gent pugui decidir sobre el seu futur. Crec que el dret a l’autodeterminació és un dret democràticament innegable i que a Europa hauria d’estar considerat un principi bàsic.
Ha canviat la seva percepció des que va arribar a Brussel·les i va conèixer els catalans exiliats?
La meva percepció sobre el tema, com en el cas de molta gent, va canviar el dia 1 d’octubre del 2017, quan es va veure que el poble català era un exemple de resistència. En els darrers cent anys, molt poques vegades s’ha fet un exercici de resistència com el de l’1 d’octubre. Molta gent va fer el clic quan va veure la violència policial que podia arribar a exercir Espanya i la violència de tancar gent a la presó i reprimir el poble d’aquesta manera.
Ho veia com una cosa llunyana?
Abans de l’1 d’octubre, coneixia el moviment independentista català, sabia que existia a Catalunya, però a Mallorca no. A Mallorca hi ha independentistes, però per ser una nació hi ha d’haver una psicologia col·lectiva de nació, i desgraciadament aquesta percepció, així com a Catalunya és majoritària, a Mallorca és d’una petita minoria. No havia estat mai la meva lluita. Però és clar, a partir de l’1 d’octubre la teva família fa un clic, el veïnat fa un clic i part de la societat mallorquina comença a tenir empatia amb la causa catalana i la converteix en una lluita més nostra, en una militància més.
Un dels seus suports clau a l’exili és el conseller de Cultura Lluís Puig. Ha estat per l’afinitat cultural?
Sempre li dic a en Lluís que ell, més que polític, és persona, i ha estat una persona que des del minut u es va preocupar per mi. El Nadal passat el vam passar junts la seva família i la meva i aquest ho tornarem a fer. És un amic i una de les millors persones que conec.
Com sobreviu un mallorquí sota els núvols de Brussel·les?
És molt dur. A més, no havia viscut mai en una ciutat i no pensava que hi hauria viure mai. Vinc de Sa Pobla, un poble de 12.000 habitants molt rural. Al principi, i encara ara, va ser una mica estressant, haver de fer coses com estar una hora dins del cotxe per a un trajecte de deu minuts. Però bé, sobrevisc adaptant-m’hi, amb resiliència.
Com a raper, com ha internacionalitzat la seva causa? Ha trobat altres casos similars, ha compartit el seu cas amb altres músics o artistes?
Sí, el que passa és que qui té el nombre més alt d’artistes condemnats a la presó del món és Espanya. Segurament això també és perquè desconeixem quants n’hi ha realment a la Xina. Ara bé, val a dir que fa un temps vaig conèixer l’activista xinès Ai Weiwei, que és un opositor que per descomptat no té cap simpatia pel règim xinès, i em va explicar que per un cas com el meu a la Xina no tancarien ningú a la presó. Potser li farien una mica la vida impossible, tallant-li la llum de casa, per exemple, però no el tancarien a la presó.
Al Marroc acaben de condemnar un raper per un cas similar al seu, per criticar el rei en una cançó. Un any de presó i 100 euros de multa en un país considerat poc democràtic. A vostè tres i mig en una democràcia que es considera sòlida. Què en pensa?
És increïble. Amb aquest cas arribem a una conclusió interessant. Les institucions europees, més enllà d’algun partit d’esquerres, no donen suport a causes com la meva o la dels quinze rapers restants condemnats a l’Estat espanyol, perquè és molt incòmode per a ells dir que en un país d’Europa, que és un continent de llibertats i respecte als drets humans, es condemna a presó per fer cançons que critiquen un règim. En canvi, quan és un cantant del Marroc, de Veneçuela, de Cuba o de qualsevol país que no forma part de la Unió Europea i no provoca incomoditat parlar-ne, li donen tot el seu suport. Jo estic aquí al costat i a mi ningú del Parlament Europeu no m’ha dit res.
L’ha decebut la Unió Europea?
No hi he confiat mai. Quan Europa ens dona la raó estem parlant d’Alemanya, de Suïssa, de Bèlgica, democràcies consolidades, però no crec en la Unió Europea com a conjunt, crec que està molt bé per a tractats de comerç, però en qualitat de drets humans, què vols que et digui. Si a Melilla hi ha una tanca amb punxes i es debat sobre si cal salvar un vaixell amb 800 persones a bord, aquesta Europa no és cap exemple.
Com a raper, l’exili l’ha marcat?
L’exili està sent un procés d’aprenentatge molt gran i et fa madurar, reflexionar. Sobretot al principi, quan vaig arribar aquí, que em vaig passar trenta-tres dies sense sortir al carrer. En aquests casos el teu pitjor enemic ets tu mateix i des d’aquell dia no he tornat a ser el mateix.
Però a l’hora de compondre ha influït?
Influeix en tot. També en com valores la vida.
Com ha canviat la seva visió de la vida?
De vegades penso que hauria d’haver aprofitat més el temps amb els amics, amb la família, amb les coses de casa, detalls que potser en algun moment havia deixat passar i que ara em semblen excepcionals.
Continua actuant?
No gaire. També m’he centrat més en el front jurídic i en el dels mitjans de comunicació. D’altra banda, a una persona que canta en castellà i català a Bèlgica li surten actuacions puntuals, però no tinc cap gira programada.
Abans ha dit que estudia idiomes.
Sí, anglès i francès.
Es veu amb cor de fer algun tema en aquests idiomes ben aviat?
Ja he fet cançons en francès. En anglès, de moment, és més complicat.
Tot i que no és el seu estil, com a raper li vull preguntar l’opinió per un fenomen que sí que pertany també al gènere anomenat música urbana. Què pensa de Rosalía?
Ho resumiré molt fàcilment. L’altre dia estava a l’FNAC de Brussel·les i per la megafonia sonava una cançó en català. La Rosalía. No l’he escoltada amb profunditat, perquè soc reticent a ser esclau de les tendències quan una estratègia de màrqueting envaeix el teu espai personal. Amb Joc de trons, per exemple, em va passar una cosa similar. Tothom la mirava menys jo. I després de cinc anys me n’he fet fan. Segurament d’aquí a un temps m’escoltaré la Rosalía amb més atenció i la valoraré millor que ara, però sigui com sigui estic content per ella. És innegable que és bona, que té talent, té art i sensibilitat lingüística.
A Catalunya hi ha un cert boom de la música urbana, com el trap, el hip-hop, també en català.
A Catalunya sempre hi ha hagut una escena de hip-hop i de música urbana molt bona, la millor de l’Estat espanyol, que un cop més per la catalanofòbia no ha rebut prou espai i suport.
Quins grups en destacaria?
Un dels millors grups de l’Estat és At Versaris. En qualitat musical, en qualitat de missatge, en qualitat de militància i en qualitat humana. Han tret dos discos i s’han retirat perquè no han trobat prou suport. De grups de música urbana en català també m’agraden Poor tràmit, Xavi Mata, el Senyor Oca. Hi ha gent molt bona. El que passa és que sempre estem en el mateix. Si fossin cançons en anglès tothom les escoltaria, tot i que no n’entengués res, i ningú posaria en qüestió en quina llengua canten, però si ho fan en català,
“ay es que el catalán no suena bién”.
Com veu el seu futur personal a curt termini?
A curt termini, aquí a Bèlgica.
I a mitjà termini, com creu que es pot resoldre?
He estat una persona que no ha tingut una infància fàcil, que no he tingut una vida fàcil i, per això, com a sistema d’autoprotecció mai no m’he plantejat ni el futur, ni el passat, sempre he viscut el moment. Crec que si en algun moment m’hagués aturat a analitzar el que m’estava passant o el que em podia passar m’hauria bloquejat i no hauria pogut seguir endavant. En aquests moments faig el mateix. Estic patint una injustícia i no penso gaire en el futur. Però si em demanes on em veig d’aquí a uns anys, doncs he de dir que, desgraciadament, a Bèlgica.
No confia que l’Estat espanyol recondueixi la situació?
Voldria que algú posés seny i digués: “Això s’ha acabat, tenim un jove de 25 anys que va fer una cançó quan en tenia 18 dient ximpleries, l’hem condemnat a tres anys i mig de presó perquè l’hem volgut utilitzar com a cap de turc i ens ha sortit malament la jugada i ara el tenim per Europa embrutant la imatge d’Espanya. Que ens surt a compte, tot això? Anem a amnistiar aquest noi i acabem-ho.”
Vostè demanaria l’indult?
No. Ni em passa pel cap. Si em diguessin que demanant perdó podria tornar demà, diria que no. Ja no és un tema individual i personal meu, és un tema col·lectiu. Crec que no he fet res dolent. I si fos un cas que només m’afectés a mi, encara, però és que hi ha molts rapers condemnats o perseguits. El meu delicte és ser d’esquerres, és una qüestió purament ideològica. El de l’Audiencia Nacional va ser un judici purament polític. Se’m va demanar si els meus interessos eren anar en contra d’Espanya, si volia mobilitzar la gent, per què cantava en català, si era amic de la CUP... No se’m va demanar res de les lletres, ni sobre fets suposadament delictius. Se’m va demanar per la meva ideologia política i pel meu compromís social. Per això no he de demanar perdó. Puc demanar perdó per altres coses, però no per això.
Per quines coses?
Puc demanar perdó perquè les meves cançons són desagradables, puc demanar perdó perquè he fet comentaris masclistes en algunes cançons, o homòfobs, que desgraciadament estan molt normalitzats en la cultura hip-hop. Puc demanar perdó a tots aquests col·lectius que he pogut ofendre per la meva ignorància, però no puc demanar perdó a un estat que em vol empresonar per fer una cançó, que m’utilitza de cap de turc. Com que em volen utilitzar de manera exemplificativa, seré un exemple i no demanaré perdó.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
De Sa pobla a bèlgica
carles riberaJosep Miquel Arenas Beltran (Sa Pobla, 18 de desembre del 1993) era un jove informàtic mallorquí que feia feina en una fruiteria i es dedicava a cantar rap fins que la Policía Nacional el va detenir el 23 d’agost del 2012, quan tenia 18 anys, acusat d’enaltiment del terrorisme, apologia de l’odi, incitació a la violència i injúries a la corona. El 2017 va ser condemnat a tres anys i mig de presó i el 2018, un cop confirmada la condemna pel Tribunal Suprem, va marxar a l’exili a Brussel·les. El seu cas està servint per internacionalitzar la realitat sobre la constricció de la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol i ha confluït amb la causa dels membres del govern exiliats a Bèlgica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.