EL MÓN S’ACABA

Els canvis de dècada (i no diguem de segle o de mil·lenni) sempre provoquen una sensació de fatalisme, potser perquè mirar enrere porta indefectiblement a mirar endavant, i la vista sol ser força emboirada. Ara que estem a punt de canviar el 19 pel 20 arriben a la televisió dues propostes apocalíptiques basades en el clàssic del britànic H.G. Wells La guerra dels mons, una novel·la publicada el 1898 que va inaugurar el gènere de les invasions extraterrestres. És la mateixa novel·la que Orson Welles va portar a la ràdio nord-americana el 1938 amb tanta versemblança que va provocar escenes de caos i pànic entre els oients de Nova Jersey i Nova York, que es van creure la història. Les dues sèries que han arribat ara es poden veure a Movistar sota el mateix títol, fet que de vegades crea confusió entre els espectadors. El punt de partida és el mateix, però l’ambientació és ben diferent.

La que segueix més fidelment l’obra de Wells és la que ha produït la BBC, una minisèrie de només tres capítols protagonitzada per Rafe Spall i Eleanor Tomlinson (la Demelza de Poldark). Recrea el final de l’època victoriana, introduint alguns elements nous, com la parella protagonista, que abans de fer front a l’horror alienígena ha de fer front al rebuig de la societat puritana pel fet de no estar casats. Es mantenen, però, els elements més famosos de la invasió marciana, com les màquines trípode i els seus rajos mortals. A més, la sèrie no abusa dels efectes especials, i la majoria dels escenaris on transcorre l’acció són espais reals, que es van convertir en sets de rodatge, com ara un bosc amb una espècie protegida d’esquirols on es va haver de demanar un permís especial per poder rodar.

La sèrie de la cadena Fox, per la seva banda, és una coproducció britànica, nord-americana i francesa, en aquest cas ambientada en l’actualitat. Tampoc té un gran desplegament d’efectes especials i se centra sobretot en les relacions entre els personatges que sobreviuen al primer atac alienígena. Té un repartiment coral, encapçalat pels britànics Gabriel Byrne i Elizabeth McGovern (la mare de Dowton Abbey), i per la francesa Léa Drucker (psicòloga d’espies a Oficina de infiltrados). L’acció passa entre Londres, París i els Alps francesos, on hi ha les instal·lacions que reben el primer senyal d’existència dels extraterrestres. Aquí els alienígenes despleguen una mena de quadrúpedes mecànics mortals que s’assemblen molt als gossos assassins d’un dels capítols més terrorífics de Black Mirror (“Metalhead”) i que tenen com a missió liquidar els supervivents. “Per què ens volen matar?”, es pregunta un dels protagonistes. “Potser pel mateix que ens matem entre nosaltres. Potser perquè els agrada”, li respon un altre. En definitiva, les dues sèries són fidels a l’esperit de la novel·la de Wells, un humanista i pacifista que va voler fer una crítica de la guerra i especialment dels conflictes colonials provocats per l’expansió de l’imperi britànic.