Crítica
un llibre fascinant
Expliquen els biògrafs que la misèria patida durant la infantesa –el seu pare era tipògraf–, va deixar en Jules Michelet (París, 1798 - 1841) una petjada indeleble al seu esperit. Uns inicis complicats, un matrimoni desgraciat i la revolució frustrada del 1830 van fer que encarnés França com una ànima i una persona, fins al punt d’escriure la monumental Història de França com a defensa de tots els despotismes. La poesia i la història van alternar protagonisme en l’obra d’aquest preclar fonamental de la literatura francesa del XIX, però el llibre que va marcar el seu pas a la modernitat va ser un de posterior, La bruixa (1861). Lucien Febre el va definir com a “visionari al·lucinant”, i en la primera edició que em va arribar a les mans els editors no es reprimien de qualificar-lo com a llibre fascinant, que no esgota mai la seducció.
El llibre ha crescut encara més i és molt bona notícia l’edició de La bruixa a Edicions de 1984, amb traducció i pròleg superb d’Anna-Maria Corredor. Els editors ens diuen que la dona, l’amor, la natura, però també els capellans i en particular els directors espirituals, van obsedir Michelet; tots aquests temes els trobem a La bruixa: “La bruixa, ja ho sabem, tradicionalment és una dona malvada, menyspreada, tan perversa que l’Església en va fer cremar un munt en horribles fogueres, sobretot sota la inquisició: les actes dels judicis per bruixeria ho demostren, és a dir, demostren que allò va passar, però Michelet no es conforma amb això.” Quan es pregunta de què tracta La bruixa, Corredor es respon que no va d’un manual o d’una història de la bruixeria, sinó que Michelet anava més enllà de la consulta de judicis i documents: “Recollia dades objectives i després les interpretava fins a arribar a recrear el context mental i material en què s’havien produït els esdeveniments.” A part de ser un al·legat contra tota forma d’inquisició, Michelet aporta la pietat i la poesia en la defensa de la dona contra un determinat tipus de domini dels capellans i tota la seva superstició. Per tant, jutges, víctimes, testimonis i botxins són contextualitzats en un llibre únic, tan important com els que van escriure els cronistes d’Índies, però situant el cristianisme en el seu estadi més real: l’assassinat. Les descripcions dels capellans com a rucs i corruptes superen les que va fer Sagarra en el seu cèlebre poema satíric. La bruixa és una lectura imprescindible.
un jarretT romàntic a piano solo
Hauríem de parlar de dos Keith Jarrett: el jazzístic amb els seus trios fabulosos i el col·laborador de Miles Davis, però també el que s’ha incorporat a la música contemporània, l’hereu del romanticisme, que tant ens ha acompanyat amb el piano solo. Amb la seva tos nerviosa característica enmig de les peces, Jarrett ens sedueix com mai en aquest nou àlbum doble, que recull una actuació magistral a Munic el 2016, equiparable, creguin-me, a les mítiques de Colònia –un dels discos més venuts de música intel·ligent de les darreres dècades– i de París. En l’última actuació de la seva gira europea del 2016, Jarrett va afrontar la gravació del disc a partir d’una sessió única en què va crear un conjunt espontani de formes amb la seguretat d’un mestre constructor, barrejant tocs de blues i lirisme de cançons populars entre peces de complexitat polirítmica i harmònica, oferint per a la posteritat una de les seves millors actuacions. Com recorden els editors, un públic atent i agraït es quedava penjat de cada nota, de cada matís, i el pianista el recompensava amb algunes improvisacions intimistes i fins i tot minimalistes. El segon disc és una antologia del millor Jarrett, amb peces també de Gerhard Winkler, Fred Rauch, Harry Tobias, Charles Kisco i Harold Arlen. Una autèntica carta als àngels.
