Crítica
al·legat contra la submissió
Des de les primeres línies de la seva Mirada Prohibida, Nina Bouraoui planteja un relat de denúncia, poètic i cruel sobre la discriminació que pateixen les dones al món musulmà. Nascuda a Rennes el 1967, de pare algerià i mare bretona, aquesta gran escriptora i activista pels drets LGTBI, ha passat la vida repartida entre Algèria i França i coneix perfectament la situació que han de viure les dones, la repressió plantejada com una qüestió quotidiana i la falta de llibertats privades.
Mirada prohibida no és, no obstant això, una narració militant, sinó que incorpora la literatura com en els grans llibres de Pasolini i Genet. La força de la denúncia radica en la seva plasmació com a obra d’art, la transcripció en bellesa d’unes situacions que depenen de la violència, en què “el sexe és una flor maleïda plantada entre les dues banyes de Satanàs” i “les dones que sortien al carrer eren putes”. En aquest ambient repressiu tradicional incrementat amb l’arribada dels islamistes, el relat de Bouraoui avança crític i les descripcions enumeratives de profunditat plantegen situacions dures que poden anar des de la pèrdua de la virginitat fins a la lluita contra la submissió. Cal dir que la traducció d’Anna Casassas resulta magistral, manté el to poètic i confidencial de la narració i la fa lliscar en el difícil exercici de la versió.
Mirada prohibida no té res a envejar a les grans i breus novel·les de Marguerite Duras i Agota Kristof, tant per la contundència de les escenes exposades com per la lleugeresa i l’amor per la literatura que ens corprenen. El dolor és també un cant d’esperança. La novel·la ens passeja per uns fantasmagòrics carrers d’Alger, on les portes amaguen vides que pateixen l’hostilitat del domini. Les nenes i adolescents que recrea Bouraoui viuen entre dos mons, el surrealista i el realista. Mirada prohibida va guanyar el Premi del Llibre Inter el 1991 i va ser el primer capítol d’una obra que abasta tretze novel·les. El 2005 va guanyar el Premi Renaudot, amb Mes mauvaises pensées, i el 2018 va ser finalista del Premi Médicis i el Premi Femina, amb Tous les hommes naturellement désirent savoir, que esperem que l’editorial Les Hores ens vagi presentant en català.
dos herois gegants de la fusió
No hi ha dubte que la legió de col·laboradors que va tenir Miles Davis en les seves obres mestres i provatures han estat un gran llegat. El guitarrista de Boston Mike Stern va estar amb el mestre del 1981 al 1983, moments en què Miles va ressuscitar després d’un accident i de l’enèsima recaiguda en les drogues. Stern va imprimir en aquells moments un aire fresc, que coincidia amb Pat Metheny en donar a l’instrument una base melòdica de gran alegria. Aquesta concepció del ritme va permetre a Stern tocar tots els pals i ser un dels màxims responsables de la fusió d’estils, més en les virtuts que en els defectes dels excessos. El seu nou disc, Eleven, el signa amb una altra llegenda, el teclista i productor Jeff Lorber, acompanyats en les diferents peces per un combo de virtuosos com el baixista Jimmy Haslip i els bateries Dave Weckl, Vinnie Colaiuta i Gary Novak. Si bé Stern i Lorber poden diferir en els seus enfocaments a l’estudi, van trobar un terreny comú a Eleven. “M’agraden els angles crus i toscos de l’enregistrament en viu a l’estudi”, va sostenir el guitarrista. “Jeff és una mica sorprenent en el tipus d’enfocament més produït, gairebé pop, per fer un disc. Hi ha un cert tipus de claredat en aquest procés que admiro.” Disc espectacular, amb Eleven ballareu per casa víctimes del ritme i la bellesa.
