La ‘nova’ Metròpolis

Ja podem confirmar, sense haver trepitjat Los Angeles que, havent superat el novembre del 2019, encara falta una mica perquè els cotxes volin (tot just ho fan els drons), que la foscor no ens devora nit i dia, ni la pluja és prou incessant per estabornir-nos lacònicament. Tampoc no tenim rastre, ni de bon tros, de replicants fugitius (que no republicans) a qui la justícia persegueix si cometen l’error de revelar-se contra el seu creador. És a dir, allò que Blade runner mostrava de manera fascinant a la pantalla i que com en tantes altres distopies no sempre s’ha complert. Però això, l’odiós joc de les comparacions, per molt que a molts els diverteixi, és el que menys importa, sobretot en un film amb tantes capes que se superposen i que malgrat el seu fracàs comercial està considerat un dels més representatius de la nova cinematografia dels vuitanta. També, un exemple de postmodernitat, marcat per un eclecticisme formal i argumental similar a les llengües que es parlen als carrers d’aquella nova metròpolis representada per la confusió babilònica i l’extravagància estètica de mesclar Moebius amb Edward Hopper.

Blade runner és d’aquells films que val la pena revisar, almenys un cop cada dècada. Sempre té alguna cosa a oferir entre tantes lectures. Parteix d’un relat curt de Philip K. Dick –Els androides somien xais elèctrics? (1968)– i encara continua sent una obra cabdal del cyberpunk i del cinema negre (bé, més ben dit, el futur noir), que per això hi ha detectius amb llargues gavardines que fumen, delinqüents a qui atrapar i femme fatales per qui no ens faria res morir. Al més pur estil Raymond Chandler, encara que la típica veu en off d’un narrador en primera persona s’hagi extret en versions posteriors. Argumentalment, no és tan plana com alguns diuen. Sense anar més lluny, l’ombra del dubte plana constantment en la naturalesa del protagonista, Rick Deckard (Harrison Ford), el blade runner encarregat de rastrejar i eliminar aquells replicants declarats il·legals i que, en la pel·lícula, no somia amb xais elèctrics però sí amb unicorns.

I és precisament en aquest aspecte, revaluar constantment la condició humana, sigui a través d’humans o d’androides que reclamen ser-ho, on recau el pes de la pel·lícula. “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu [...] Tots aquells moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És l’hora de morir”, recita en el moment culminant Roy Batty (Rutger Hauer), un Nexus-6 creat a la nostra imatge i semblança per fer aquelles feines que ningú no vol ni pot fer quan ja ha pres consciència que és hora d’acomiadar-se. Ho fa d’una manera tan poètica com estremidora. Perquè en el seu afany per deixar empremta de la seva existència, morint, mostra a Deckard que és un home autèntic, i amb la seva capacitat de reconciliar-se amb la vida i desaparèixer, no fa res més que reflectir amb coïssor la nostra por existencial a morir i el nostre dolor a sentir-nos vius. Això sí que fa mal. Constantino Romero va doblar les versions catalana i castellana del monòleg puntuant encara més el to tràgic. En una entrevista, va dir que Ridley Scott li va fer saber que n’estava encantat, del seu doblatge.

Som molts els que encara recordem l’impacte emocional que ens va produir, tant l’escena com el film en si: una autèntica plantofada a tots aquells que veníem de viure aventures galàctiques de capa i espasa làser en descobrir, de cop i volta, el futur depriment que suposadament ens havia de caure a sobre. Adeu a la innocència. Bé, trenta-set anys després de la seva estrena, aquell futur imaginat (Los Angeles, novembre del 2019) ja ens ha atrapat i, deixant de banda les naus volant al ritme majestuós de Vangelis i altres detalls esmentats, sí que podem assegurar que el món, en certa manera, ha anat a pitjor, com així es pronosticava. És cert que l’amenaçant canvi climàtic s’ho fa a sobre nostre, hi ha una globalització que arrasa amb tot (tant amb el que és bo com el que és dolent) i els autòmats ja fa temps que envaeixen les nostres vides (oi, Alexa?!).

És igual, el cas és que tot aquell món mostrat va marcar un abans i un després en el gènere de la ciència-ficció cinematogràfica, que mai més ha estat el mateix, i des d’aleshores hi ha poques pel·lícules que no se n’hagin influenciat a l’hora de plasmar una societat futura. Rectifico, com va dir Philip K. Dick, la ciència-ficció en realitat no ens parla del futur, “sinó del present continu i encara del futur passat”.