Els Girona, constructors d’un país

Eren els propietaris d’una petita botiga de vetes i fils a Tàrrega i es van convertir en el principal grup inversor de Catalunya i en un dels motors de la revolució industrial a casa nostra. La historiadora Lluïsa Pla ha tingut accés per primer cop en la història als arxius dels Girona, una família cabdal en l’evolució econòmica del país. Amb la publicació d’Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX (Pagès Editors), es posa llum a la història d’una família i al perquè de l’evolució de Catalunya fins que es va convertir en el país que és avui.

Els Girona van fundar el primer banc privat de Catalunya i de l’Estat, el Banc de Barcelona; van construir la línia de ferrocarril entre Barcelona i Saragossa i la que unia Barcelona i Granollers; també tenien un projecte per arribar a les mines de Sant Joan de les Abadesses; van projectar i realitzar les obres del canal d’Urgell per convertir en terres de regadiu desenes de milers d’hectàrees desèrtiques; van participar en la creació de més de setanta empreses; a Barcelona, van edificar l’edifici de la Universitat, el Teatre del Liceu i van pagar la façana neogòtica de la catedral de la ciutat. Els Girona van ser, a més, un dels principals grups inversors, la primera casa de comerç i els primers en el rànquing del negoci d’efectes financers i, també, un dels principals protagonistes de la Llotja de Barcelona.

Tot va començar en una petita botiga de vetes i fils a la plaça Major de Tàrrega (Urgell). Un jove de 22 anys, Gaspar Girona, fill d’un pagès de la Selva del Camp, es va casar el 1748 amb la filla d’un botiguer de Tàrrega i, amb l’ajuda del seu sogre, van obrir botiga davant de l’església. Aviat aquella botiga va passar a fer més coses que distribuir teles entre la població local: van començar a negociar amb distribuïdors dels mercats de Barcelona i Reus, a vendre a l’engròs productes agraris (gra i bestiar), a fer préstecs de diners a particulars que en necessitaven, a comprar i vendre immobles afectats per processos d’endeutament... Es van fer rics. Molt rics. Es van convertir en una de les famílies més influents de Tàrrega i van casar el fill gran, Josep Antoni Girona, amb la filla de Ramon Targa, un dels homes de negocis més rics del municipi. Els documents trobats ara a l’arxiu familiar amb les dots de les noies de la família donen testimoni de la posició còmoda que van acabar tenint.

“Els Girona són un cas que explica molt bé com la gran burgesia catalana provenia, en realitat, del món rural, d’orígens modestos, i de petites operacions d’acumulació de capital a través del comerç, al contrari del que va passar en altres societats”, explica la historiadora Lluïsa Pla. Doctora en història per la UB, ha publicat Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX. El llibre és el resultat de dinou anys d’investigació, a partir de la tesi doctoral encarregada per Armand de Fluvià. Va contactar amb la família Girona i va aconseguir accés a l’arxiu de la família. Fins llavors, ningú hi havia tingut accés per a la recerca històrica ni per a cap altre ús. “Vaig trobar una gran sensibilitat en Ignasi de Puig i Girona, i ell va fer que em facilitessin la tasca de recerca.”

En el llibre es fa un recorregut per quatre generacions de la família Girona i el resultat és un testimoni rigorós sobre la història econòmica d’aquest país just en el moment de fer el pas a la formació de capital humà i innovació, la internacionalització empresarial, l’impacte a llarg termini de les crisis, el paper dels bancs en el creixement industrial de Catalunya i el paper del sector empresarial en el desenvolupament de la societat catalana.

“El gran pas el van fer arran de la crisi econòmica que es va produir a causa de les guerres contra França i Anglaterra, a finals del XVIII i principis del XIX”, explica Pla. Les guerres dificultaven el comerç internacionals. La família va patir dificultats econòmiques i un creixement de l’endeutament que els va obligar a reestructurar el negoci i vendre’s algunes finques. Per fer front a la crisi, la família de botiguers va decidir enviar el primogènit a Barcelona. Ignasi Girona i Targa, net d’aquell pagès de la Selva del Camp amb olfacte i iniciativa comercial, va aterrar a la capital per fer estudis de comerç i intentar obrir mercat per als negocis familiars. L’any 1820 va tenir la idea d’obrir a casa seva una fàbrica de pintats d’indianes, just quan el tèxtil, gràcies a la irrupció del vapor i la importació de cotó, va esdevenir el gran introductor de la revolució industrial a Catalunya. Era al lloc adequat en el moment just. La seva petita fàbrica del carrer Sant Pere Més Baix va començar a donar colors a teixits que aviat van inundar els mercats peninsulars i europeus. Els diners guanyats, segons ha deduït Lluïs Pla dels documents analitzats, els canalitzaven cap al préstec: sense un sistema financer organitzat, aquell naixent capitalisme català havia de recórrer als prestadors privats. Ignasi Girona, però, no es va quedar aquí. Les lletres resultants de les operacions els permetien actuar com a banquers, i la xarxa de comercials i socis que tenien a l’Estat (Madrid, Sevilla, Cadis) i en altres ciutats europees per al comerç de teixits el va portar a articular una xarxa d’intercanvi de lletres i monedes a Londres, Liverpool, París, Marsella, Hamburg i Gènova. Aquell va ser l’origen del primer banc català, el Banc de Barcelona, fundat pel seu fill, Manuel Girona, a la rambla de Santa Mònica el 1845. Durant setanta-sis anys, aquell banc va prestar els diners a centenars d’empreses i noves indústries de Catalunya, i també va col·laborar en el naixement d’altres entitats financeres, com Catalana General de Crèdit, a banda de ser ser el principal accionista del Banc Hispano Colonial que havia fundat Antonio López: això unia els dos models d’origen de la burgesia catalana: el de la nascuda en l’àmbit rural, i el de les fortunes d’origen indià, producte del negoci i l’especulació amb els negocis colonials.

“Els Girona no es van conformar a acumular diners”, explica Pla. “El que van fer a partir de llavors és participar activament en la modernització del país i invertir en les grans infraestructures que havien de sostenir aquell desenvolupament industrial general.” Manuel Girona va impulsar a través del seu banc la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa i la línia Barcelona-Granollers, i un gran canal de reg, el canal d’Urgell, que va transformar una gran regió interior de Catalunya en una àrea de conreu.

Els Girona ja estaven llavors al costat de les grans famílies de la burgesia que van protagonitzar la vida econòmica de Catalunya durant el segle XIX i l’entrada del XX: els Güell, els López, els Vidal-Quadras, els Samà i els Ferrer-Vidal. No van exercir el paper de mecenes de grans artistes i arquitectes com algunes d’aquestes altres famílies, però sí que van intervenir de manera menys aparatosa però efectiva en la vida cultural barcelonina dels segles XIX i XX amb el finançament de la construcció del Liceu, l’edifici de la Universitat de Barcelona i la reconstrucció de la façana gòtica de la catedral de Barcelona.

Amb l’arribada del segle XX, els Girona es van situar políticament en l’àmbit de la Lliga Regionalista. Manuel Girona va arribar a ser diputat i alcalde, i comissari de l’exposició del 1888. “No eren conservadors, sinó liberals”, explica Pla. “De la política volien bàsicament dues coses: una reforma administrativa que eliminés les traves a la iniciativa econòmica i que es quadressin els pressupostos de l’administració per tal que hi hagués estabilitat econòmica.” Les dues coses xocaven amb els interessos de les classes dirigents a la resta de l’Estat, i d’una primera etapa conservadora van acabar assumint un catalanisme moderat, en suport a Enric Prat de la Riba. “Sempre van tenir la sensació que tenien l’administració en contra”, sosté Pla.

Durant el segle XX, l’evolució de la indústria i del capitalisme van anar diluint la seva influència, tot i que la família va mantenir un pes econòmic important, amb propietats i participació en negocis, i una gran discreció política. “Tot i que van ser els grans impulsors de la revolució industrial i del capitalisme financer a Catalunya, el seu nom sovint ha restat en un discret segon pla”, conclou Lluïsa Pla.