Crítica
les relacions de vellesa i joventut
Ambientada al final de la Primera Guerra Mundial –precisament durant la derrota de Caporetto que va descriure magistralment Hemingway a Adeu a les armes–, La història del bon vell i la bonica joveneta d’Italo Svevo és un deliciós relat sobre les desventures d’un home gran d’uns seixanta anys i la seva amiga d’uns vint, que el visita i aspira a trobar una feina. L’argument és senzill i se situa en l’òrbita de les memorables novel·les de l’escriptor de Trieste: el desig que protagonitzava la seva obra mestra La consciència de Zeno (1923) i el trànsit de personatges amb la vellesa com a rerefons de Senectud (1898), totes dues traduïdes al català. Tres anys després de la reivindicada novel·la, el 1926, Svevo va publicar aquesta narració, que apareix en català amb una traducció de Marina Laboreo que llisca tan àgil i lleugera com la mateixa història.
Alumne de l’assignatura d’anglès de James Joyce, Italo Svevo (Trieste, 1861 – Motta di Livenza, 1928) va ser el pseudònim d’Aron Hector Schmitz, o simplement Ettore Schmitz, escriptor desdenyat pels seus companys generacionals, que consideraven que hauria escrit millor en alemany que en l’italià toscà en què s’expressen la majoria dels literats d’aquell país. Molt influït per la psicoanàlisi de Freud en la seva darrera etapa, Svevo va saber conjugar la manera de narrar senzilla de Joseph Roth i Zweig. En alguns moments ens recorda els grans narradors japonesos del segle XX: Natsume Soseki, Kawabata i Mishima. I és que l’únic punt de vista que planteja La història del bon vell i la bonica joveneta ens identifica i ens fa pensar en els desequilibris de l’edat, les incomprensions de tercers i els interessos comuns.
Italo Svevo no pretén oferir una història moral, sinó una interpretació del desig i la soledat d’un home que emmalalteix i que es desespera abans de recuperar el seny i intentar assumir una passió que l’ha dominat fins a convertir-lo en escriptor, com havia passat en algunes de les seves novel·les esmentades. Els somnis i els malsons contenen la finestra per on s’esmicolen els desitjos i les pors, amb la joveneta com a objecte de contradicció i pulsió de la novel·la: “Una dolçor que li envaïa totes les fibres.” Quan un acaba de llegir-lo se sent més humà i sensible.
El piano eclèctic dE hiromi
Amb onze discos al darrere i amb 40 anys, la pianista japonesa Hiromi Uehara és capaç de barrejar tota mena d’estils i sonar personal. Ho demostra en el nou disc, Spectrum, en què trobem des del minimalisme de la peça inicial, Kaleidoscope,fins a superbes recreacions de temes dels Beatles com Blackbird, i Rhapsody in blue de Gerswin, amanit amb notes de Coltrane i The Who. Totes les influències apareixen en els temes com si fos un compendi, des de la manera de prémer les tecles de Jarrett fins a l’estil evanescent o de temporal de Ryuichi Sakamoto. Per no parlar de Chick Corea, a qui va conèixer per casualitat a Tòquio quan ella només tenia 17 anys i la va convidar al concert que havia de fer l’endemà. El seu professor la va introduir en el jazz, estil que ha combinat amb la música clàssica.
Spectrum és romàntic i alhora conté la força i la passió que sempre són presents en Hiromi. El seu piano ens acompanya i, al mateix temps, ens excita per anar més enllà, per no contenir-nos. Ens pot fer ballar o resar, agitar-nos amb suavitat mentre ens parla de manera nítida sobre l’art, especialment quan es deté i ens ofereix un homenatge a Chaplin. El disc és, si fa o no fa, una lliçó magistral sobre l’art de viure i tocar, “la reunió de diferents colors que es connecten i expandeixen, com les mateixes notes musicals”, en les seves paraules.
