La hija de un ladrón

Realisme atroç. Aquesta és la notable proposta cinematogràfica de la directora Belén Funes a La hija de un ladrón, la seva òpera prima, en què Greta Fernández i el seu pare en la vida real, Eduard Fernández, donen vida als protagonistes formant tàndem i interpretant també pare i filla en un film dramàtic, social i auster nominat a nombrosos premis i que és una de les grans sorpreses d’enguany. Si Barrio, El Bola i 7 vírgenes tocaven a peu de carrer el drama social dels més desfavorits amb cert realisme, aquí Funes ha anat més enllà, molt més al límit, despullant-lo de qualsevol artifici o llicència.

Sara Garrido (Greta Fernández), una jove mare de 22 anys, viu un dia a dia demolidor en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Sara lluita contra el sistema que aixafa la societat més desprotegida. Real, cru i molt actual. La protagonista comparteix un habitatge dels serveis socials i lluita per tirar endavant cercant tot tipus de feina, des de netejadora d’immobles fins a cuinera d’una gran empresa de càtering. A més, ha de tenir temps per visitar el seu germà petit, internat i tutelat per l’administració, cuidar del seu nadó i intentar formar una família amb el pare de la criatura (Àlex Monner). Enmig d’aquest embolic social i amb la pobresa com a inamovible teló de fons, apareix el pare el seu pare, Manuel, que surt de la presó. Aquest retorn ja serà una muntanya massa alta per pujar-la tota sola i suposarà un punt d’inflexió per a una família ja de per si caòtica i totalment desestructurada.

Funes empra la càmera mòbil per impregnar d’encara més realisme la dura existència de la Sara, que tot i estar rodejada contínuament de gent que necessita i a qui també ajuda se sent profundament sola. I aquest potser és el pitjor drama en la seva lluita diària contra el món. Un sentiment de frustració que queda brutalment retratat en la colpidora i esquinçadora darrera escena de la pel·lícula.

Greta Fernández ho dona tot assumint tot el pes del film, consolidant-se com una excel·lent actriu, que en aquest cas té el reforç impagable del seu pare. Com a actor, la sola presència d’Eduard Fernández ja suposa un plus de gran valor. Omple sempre la pantalla i la seva personalitat fa la resta, uns recursos només a l’abast dels escollits. La irrupció del seu personatge, Manuel, a la vida de la Sara té gairebé conseqüències catastròfiques des del punt de vista emocional. Mou i altera el seu humil, modest i petit univers. La Sara, plena de dubtes i sota una enorme i contínua pressió, ha de prendre dures decisions per allunyar-se’n i allunyar-ne el seu germà. La història és dolorosa i la realitat, implacable. I propera. I això fa més mal. Tot és molt real, com en l’escena de la comunió o la que tanca el film.

Després d’obtenir la Concha de Plata a Sant Sebastià com a millor actriu, Greta Fernández i companyia poden eixamplar encara més l’aparador de reconeixements. A banda d’estar nominada als Premis Feroz, la Greta opta al Goya com a millor actriu protagonista, juntament amb Belén Funes (millor direcció novell), i pel que fa als Gaudí, La hija de un ladrón està nominada en tretze categories. Tot un descobriment.